Plom al riu Tordera. Per Albano Dante Fachin, 5/4/10

.
El camp de tir La Gaviota de Malgrat de Mar és objecte de controvèrsia des de fa anys entre grups ecologistes, partits polítics i particulars. Les raons d’aquestes queixes són nombroses: la contaminació produïda pel plom dels milions de perdigons que es dipositen a la llera del riu, les restes dels plats, que donen un color taronja fosforescent al riu, la contaminació acústica produïda pels trets o el presumpte perill que suposa circular per aquesta zona -contemplada per la Generalitat com d’ús públic. Aquestes són algunes de les queixes que genera el camp de tir, una instal·lació que porta gairebé trenta anys en funcionament i que ha servit de plataforma a esportistes de la zona per aconseguir importants èxits a nivell nacional i internacional. L’última notícia, però, sobre l’impacte ambiental del camp de tir va sorgir quan, durant la preparació d’aquest reportatge es van trobar milers de cartutxos enterrats a la llera del riu, a pocs metres de les instal·lacions del camp de tir. Aquest abocament ha estat fotografiat i enregistrat en vídeo i es pot veure a l’edició digital del cafèambllet. Així doncs, les queixes i proves sobre l’impacte negatiu són moltes i ben fonamentades i totes tenen en comú que tenen la llei del seu costat. Tot i això les administracions no fa res per aplicar-les ni per donar una solució als tiradors, que fa anys que esperen poder ser traslladats a unes instal·lacions que compleixi la normativa.
.
“Com pot ser?”
.
La primera pregunta que sorgeix quan algú s’assabenta del que està passant és: “però com potser, amb la quantitat de reglamentació que hi ha en matèria mediambiental, que el llançament de plom al riu Tordera continuï?” Aquesta és una pregunta normal ja que dia a dia vivim en un món molt regulat en matèria de residus: separació d’escombraries, multes per abandonament d’objectes i taxes de tot tipus per gestionar convenientment les deixalles. Així, l’empresari de la restauració que ha de pagar elevades taxes per desenvolupar la seva l’activitat o el ciutadà que es pren la molèstia de separar els seus residus, pot trobar incomprensible el fet de que es conegui un abocament de plom continu -un dels metalls més tòxics per a la fauna, la flora i l’ésser humà- i no rebi per part de les autoritats cap mena d’atenció. Però abans de respondre a la pregunta de “com pot ser que això estigui passant?” caldria afinar més en els efectes perjudicials del plom que es llença des del camp de tir.
.
Antecedents
.
Com hem dit, l’impacte del camp de tir és múltiple i està recollit en documentació de tot tipus. Per començar, l’administració més propera al camp de tir, l’Ajuntament de Malgrat, a la seva Agenda 21 (pàgina 38) qualifica el camp com una instal·lació que “es troba en una situació irregular” i afegeix que “causa importants impactes ambientals negatius” Però no només això: el document elaborat per l’ajuntament diu que l’activitat del camp de tir “comporta una elevada contaminació acústica de l’espai que perjudica a les espècies d’ocells de pas i a les que nidifiquen als marges de la Tordera i s’ha de considerar la problemàtica que genera l’alliberament indiscriminat de perdigons de plom, amb greus conseqüències sobre diverses espècies d’ocells que els poden ingerir i patir posteriorment plumbosi” Finalment posa l’accent en que l’activitat “representa un perill d’eliminació involuntària d’espècies d’aus per accident”. Per si no ha quedat clar, això ho diu en un document oficial l’ajuntament de Malgrat de Mar.
.
El document, de 191 planes i que ha suposat un esforç econòmic donada la gran quantitat de persones que van participar en la seva elaboració, qualific a amb “prioritat A” la correcció de la situació, és a dir, la màxima prioritat. Tot i que el document data del febrer del 2003 l’ajuntament encara no ha fet cap actuació que permeti reconduir la situació, tot i que fins i tot des de l’ajuntament de Blanes s’ha demanat una solució a aquest tema.
.
Però hi ha més. El diputat de CIU al Parlament de Catalunya, Benet Maimí va presentar l’any 2009 una proposta de resolució sobre el trasllat del camp de tir La Gaviota (veure vídeo). Les raons esgrimides per Maimí van ser que “el camp es troba en situació irregular i comporta un fort impacte ambiental” La irregularitat a la que es refereix Maimí ve donada pel fet de que les instal·lacions es troben a la franja de servitud inclosa a la Zona de Policia d’Aigües on està prohibit desenvolupar qualsevol activitat. Pel que fa a l’impacte mediambiental Maimí es refereix també als perdigons de plom i afirma que pot tenir “greus conseqüències”
.
Una altra persona que ha seguit de prop el tema del camp de tir és Francesc Jiménez, més conegut con 6Q o Follet Gombau, que són els noms amb els que signa els seus articles de tema mediambiental publicats des de fa 15 anys a la revista blanenca Actual. En multitud d’aquests articles Jiménez ha denunciat l’impacte del camp de tir, des del punt de vista ambiental, faunístic i humà, destacant, sobretot, el risc real d’impacte sobre les persones que cada dia passegen per la zona. En un d’aquests articles, del novembre de 2008, Jiménez explica de que els perdigons, e
mpesos pel vent, arriben al marge blanenc del riui adverteix que aquesta zona és molt freqüentada per vianant i ciclistes, sobretots els dissabtes, un dels dies amb major activitat amb camp de tir. L’article conclou: “Bé menuts, si aneu a passejar per la vora de la Tordera, pareu especial atenció (…) no fós cas que un plom perdut de l’altre riba us tregui un ull!” L’article va acompanyat d’una foto on es veu un ocell abatut a tirs -cosa totalment prohibida- i al peu de foto es pot llegir: “¿Cuándo nos manifestamos para parar esto?”
.
Però Jiménez ha anat més enllà i ens explica que un particular va denunciar el camp de tir. La denúncia porta el número 1783791 i va ser presentada el dia 14 de maig de 2008. A hores d’ara l’ACA no ha fet cap actuació. L’any 2008 l’ACA va rebre 745,963,254 euros dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya.
.
Jiménez, però, no ha estat l’únic que ha seguit aquest tema de prop. El periodista Albert Serrano ha tractat el tema del camp de tir als diversos mitjans on ha treballat els últims anys. Així, treballs de la seva autoria s’han fet públics des de Ràdio Malgrat, Ràdio Blanes i, actualment, des de Malgrat Confidencial.com, on ha seguit el tema amb interès i on els lectors poden fer un seguiment de les notícies relacionades amb el tema.
.
Per la seva part el gerent del Camp de Tir La Gaviota, Francisco Machado, puntualitza: “això de que els perdigons arribin a l’altre banda del riu no és veritat. Nosaltres hem fet proves i no arriben. A més, si arribessin, la Guàrdia Civil, qui fa visites periòdiques al camp de tir, ho sabria i no ens deixaria tirar” Pel que fa a la mort accidentals d’aus Machado ho nega taxativament i diu que des del camp de tir només es tira als plats i “qui hagi aportat proves fotogràfiques les ha manipulat”, referint-se a una fotografia publicada a la Revista Actual i que va ser utilitzada pel diputat Maimí a la seva ponència al Parlament de Catalunya sobre el camp de tir.
.
Paper mullat
.
Però el caràcter irregular del camp no són només opinions personals. Hi ha una legislació tant europea com estatal i autonòmica que evidencien la irregularitat de la instal·lació.. La Directiva Europea 92/43/CEE estableix que “queda expressament prohibida la pertorbació deliberada de las espècies protegides especialment durant el períodes de reproducció, cria, hibernació i migració” Tenint en compte l’efecte l’efecte negatiu del plom a les aus de la zona, del soroll dels dispars i els impactes dels perdigons sobre les aus recollides tant pel Parlament de Catalunya com per l’Agenda 21 de Malgrat, el camp de tir també incompleix la normativa europea que també prohibeix l’abocament de plom a aquestes àrees.
.
Però hi ha més: arrel de la Directiva Europea abans mencionada, la Llei Orgànica 16/2007 del 13 de desembre sobre Patrimoni Natural i Biodiversitat especifica que “es prohibeix la tinença i l’ús de munició que contingui plom durant l’exercici de la caça i el tir esportiu quan aquestes activitats s’exerceixin en zona humides incloses a la Xarxa Natural 2000” El riu Tordera fa anys que esta inclòs en aquesta xarxa europea de conservació. Tot i això, els perdigons de plom segueixen caient per milers cada dia a la llera del riu. Els projectils trobats enterrats a la llera del riu, així com les caixes de cartró trobades al voltant del club de tir permeten conèixer el tipus de munició utilitzat al camp de tir La Gaviota. Un exemple és el projectil marca Solognac BT per a tir al plat. Segons el fabricant aquest projectil, del calibre 12 conté 28 grams de plom per unitat en forma de centenars de boles de 2mm, la qual cosa fa impossible la seva recol·lecció un cop dispars sobre les aigües i sorres de la Tordera. Francisco Machado, qui durant l’elaboració s’ha mostrat totalment disposat a contestar les nostres preguntes, admet que des del Camp de Tir s’utilitza munició de plom en un 70% dels dispars i deixa clar que quan el camp de tir va iniciar la seva activitat als anys 80 no hi havia cap normativa sobre aquest tema.
.
Pel que fa a la fauna, la Llei Orgànica 16/2007 també destaca que la “gavina d’Audouin”, que només es troba al riu Tordera i a tres llocs més a tot Espanya és una “espècie objecte de mesures de conservació especials pel que fa al seu habitat, amb el fi d’assegurar la seva supervivència i la seva reproducció a la seva àrea de distribució”
.
Què diuen els científics?
.
Vist tot això, comprovem que les administracions locals, autonòmiques, estatals i europees recullen en forma de lleis el problema que els perdigons de plom causen al medi. Però en que és basa aquesta preocupació? Veiem què diuen els científics. Raimon Guitart, de la Unitat de Toxicologia General de la Universitat Autònoma de Barcelona i Vernon G. Thomas del Departament of Integrative Biology de la University of Guelph (Canadà) han publicat a la Revista Española de Salud Pública un estudi titulat “¿Es el plomo empleado en deportes (caza, tiro y pesca deportiva) un problema de Salud Pública infravalorado?” Segons aquest estudi la caça i el tir representen l’abocament al medi de 6000 tones anuals de plom. Fins ara, totes les mesures aplicades contra l’ús del plom per les administracions tenien un enfoc exclusivament conservacionista i es fixava bàsicament en el danys que el plom pot causar a la fauna. Però l’estudi proposa discutir si aquest enfoc és suficient i creu en la necessitat d’abordar el tema des d’un punt de vista humà “tenint en compte que, pel que fa als nens, no hi ha dosis d’exposició segura” al·ludint al fet de que qualsevol exposició dels menors de sis anys pot tenir un impacte molt negatiu a la seva salut. Segons l’estudi, els camps de tir estudiats presenten sòls altament contaminats afectant a les plantes, que arriben a presentar nivells de contaminació 400 vegades superiors al permès. En aquest sentit l’estudi adverteix que “no cal oblidar que la zona humida més contaminada d’Espanya per plom és l’Albufera valenciana on l’arròs es cultiva en sols amb 288 perdigons per metre quadrat” Així, tot i la baixa reactivitat del plom, està comprovat científicament que aquest metall en un medi aquàtic allibera substàncies molt perilloses per a la salut, com és, entre d’altres, la hidrocerusita. Segons estudis fets a camps de tir, on la presència de perdigons és molt alta es donen concentracions d’entre 800 i 55,000 mg/kg. Segons l’Agència de Protecció del Medi Ambient dels Estats Units, el nivell màxim de seguretat es troba en 400 mg/kg.
.
Guitart cita estudis elaborats a diverses universitat nord americanes i angleses on es recull també l’efecte del plom dels perdigons a les aigües subterrànies ubicades als camps de tir. Segons aquests estudis es poden arribar a assolir valors de 838 micrograms per litre, quan la OMS i la Unió Europea estableixen un màxim de 10 micrograms per litre. Aquestes dades confirmen el que molts científics ja saben: el pas del plom a la cadena tròfica, és a dir, als aliments que mengem, és qüestió de temps. Tenint en compte que aquestes aigües subterrànies són les que, a treves de pous fan servir els pagesos del delta del Tordera per regar els seus cultius, els motius de preocupació pel tema estan més que justificats.
.
Llavors que passa?
.
Després de veure tota aquesta informació -que podrà trobar a la nostra web en forma d’enllaços a les fonts originals- la pregunta és ja urgent: “com pot ser que tot això continuï?” Bé, per respondre aquesta pregunta hem invertit dues setmanes de feina i gairebé 120 trucades telefòniques. Tot i així, no estem segurs d’haver-nos-en ensortit.
.
La primera trucada va ser en el moment de trobar els cartutxos enterrats a la llera d’un riu protegit per la normativa europea. Aquesta trucada va anar adreçada a la Policia Local de Malgrat de Mar el diumenge 4 d’abril. Després de conèixer els detalls de l’abocament van assegurar que al matí del dia següent anirien al lloc per fer les oportunes comprovacions. Vam demanar ser avisats per poder ensenyar el lloc ja que és de difícil accés. Al voltant de les 13 hores no havíem rebut cap trucada. Vam anar al lloc en qüestió i no hi havia ningú i els residus continuaven al seu lloc. En vistes de que la reacció de l’ajuntament es feia esperar ens vam posar en contacte amb els Mossos d’Esquadra. Cal fer en aquest punt un petit parèntesi. Una de les principals conclusions a la que vam arribar fent aquest reportatge és que l’Administració és demostra en moltes ocasions inútil per complir amb les seves tarees. Per això la ràpida actuació dels Mossos d’Esquadra, tant dels efectius de Pineda de Mar com de la Unitat Regional de Medi Ambient (URMA), és un fet tan positiu com inusual.
.
Els Mossos van fer les comprovacions pertinents, van posar els fets en coneixement de la unitat especialitzada en temes ecològics (URMA) i van derivar en menys de quatre dies la documentació a les autoritats per a que determinin el grau de responsabilitat del camp de tir en aquest enterrament de residus. Uns residus que, segons l’expert Xavier Guitart, són potencialment perillosos ja que, encara que els cartutxos estiguin buit contenen traces de plom i, manipulats per un nen, per exemple, pot provocar greus danys només per contacte.
.
Preguntat sobre aquest tema, el gerent del camp de tir explica que aquest abocament “és antic i té anys” Segons Machado una prova d’això és el fet de que els cartutxos trobats han deixat de fabricar-se fa 12 anys, fet que hem pogut comprovar gràcies als documents aportats pel mateix Machado. El gerent del camp diu que això es va fer segurament per persones que ja no estan al camp de tir i que els actuals usuaris no en tenien coneixement. Machado, a més, ens ha mostrat fotos on es pot veure la neteja feta al lloc un cop van tenir coneixement de l’existència dels residus per part dels Mossos d’Esquadra. En aquesta neteja van participar tant els responsables del camp com alguns socis. Ens hem desplaçat al lloc on vam fer la troballa i, efectivament, els cartutxos ja no hi eren. Segons Machado, els més de 10 bidons plens de cartutxos extrets s’enviaran a “un lloc especialment habilitat per al tractament correcte d’aquest residu”
.
El següent pas va ser tornar a contactar amb les autoritats municipals. Aquesta vegada amb la regidora de Medi Ambient, Maria Lluïsa Mérida (PSC). Li preguntem perquè l’ajuntament no revoca la llicència d’activitats al camp de tir. Segons Mérida, la llicència va ser atorgada als anys 80 quan la legislació no era tan restrictiva i això donava dret als tiradors a exercir la seva activitat. Però tenint en compte les evidències científiques i legals sobre l’abocament de plom als rius, no es pot revocar la llicència? Mérida respon: “l’ajuntament no té cap prova de que l’activitat sigui contaminant. Qui s’hauria d’encarregar de dictaminar això és l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) i no l’ajuntament, i com que l’ajuntament no disposa de cap estudi, no podem revocar la llicència” Llavors truquem a l’ACA però l’organisme no respon. Qui si respon és el departament de premsa de Medi Ambient, i la seva resposta és taxativa: “la responsabilitat sobre la llicència és únicament de l’ajuntament”. És en aquest moment en que trobem una llei que ens ajuda a entendre el que passa. La Llei 3/1998 del Parlament de Catalunya estableix que les activitats de l’Annex II -que inclou, entre d’altres, activitats com el camp de tir- han de renovar la seva llicència mediambiental independentment de que ja tinguin una concedida amb anterioritat. Segons la Llei el procés és el següent: els propietaris de l’activitat han de presentar a l’ajuntament un Projecte Bàsic d’Avaluació Mediambiental. Un cop l’ajuntament rep aquest projecte l’ha d’enviar a Medi Ambient a la vegada que el posa a informació pública. Els municipis de menys de 50.000 habitants també han d’enviar una còpia al Consell Comarcal. El següent pas és que Medi Ambient retorna a l’ajuntament la resolució i es torna a exposar públicament. Finalment, tenint en compte la resolució de Medi Ambient, l’ajuntament ha de dir si dóna la llicència o no.
.
En vista d’aquesta nova informació ens veiem obligats a tornar a contactar amb la regidora de medi ambient de Malgrat. Si a la primera conversa la causa de no poder tancar aquesta activitat era la llicència concedida als anys 80, la Llei 3/1998 deixava sense efecte aquesta raó. Llavors, el camp de tir està funcionant amb la llicència dels anys 80 (és a dir sense llicència) o ha renovat la que tenia tal i com obliga la llei? Mérida respon: “els propietaris no han iniciat els tràmits per obtenir la nova llicència i per tant l’ajuntament no ha pogut presentar res a medi ambient” Però la llei diu que és obligatori fer la renovació, preguntem. “Si -respon Mérida- però la llei contempla plaços per poder entregar la documentació” Quin és l’últim plaç, doncs? “Era el 31 de desembre de 2009” I han presentat la documentació? “No” Llavors des de principis d’any el camp de tir no té llicència? No. Preguntat sobre la llicència, Francisco Machado diu que “l’ajuntament mai ha demanat cap paper ni li ha fet saber que havia de tramitar una llicència nova” i assegura que el camp de tir “presenta constantment infinitud de papers a diverses administracions i posa com exemple el Ministerio de Defensa o la Guàrdia Civil” A més, Machado confirma que a la seva inspecció, els Mossos d’Esquadra han fet fotos de tots aquests documents.
,
Finalment fem la següent pregunta a la regidora de medi ambient: Si l’activitat no té la llicència en vigor, llavors perquè l’ajuntament no tanca el camp de tir? Perquè si haguéssim de tancar tot el que no té llicència, hauríem de tancar moltes coses a Malgrat i a tot Catalunya. Per exemple molts hotels. Però la seva obligació és tancar el camp de tir, tenint en compte, entre d’altres, la Llei Orgànica 16/2007 del 13 de desembre sobre Patrimoni Natural i Biodiversitat? “Bé, desconeixem aquesta llei. Cadascú haurà de assumir la seva responsabilitat”, conclou Mérida.
.
Què diu la Llei?
.
Efectivament, el Codi Penal preveu sancions per a delictes ecològics. Pel que fa a la responsabilitat dels polítics l’article 329 estableix que “l’autoritat o funcionari públic que hagués informat favorablement la concessió de llicències manifestament il·legals, que autoritzin el funcionament d’indústries o activitats contaminants (…) o que amb motiu de les seves inspeccions haguessin silenciat la infracció de Lleis o disposicions normatives de caràcter general que les regulen, serà castigat amb presó de sis mesos a tres anys o la de multa de 8 a 24 mesos. Amb les mateixes penes es castigarà l’autoritat o funcionari públic que per si mateix o com a membre d’un organisme col·legiat hagués resolt o votat a favor de la seva concessió sabent de la seva injustícia”
.
Altres administracions
.
Recordeu la proposta del senyor Benet Maimí al Parlament per tancar el camp de tir? Doncs be, el Parlament va considerar que l’únic que podia fer per tal de respectar l’autonomia de l’ajuntament de Malgrat de Mar era ‘iniciar un diàleg’ amb les autoritats locals. Des de l’ajuntament asseguren que no han rebut cap notificació per part del govern en aquest sentit. Hem intentat contactar amb Maimí per saber si aquests contactes s’havien produït però ha estat impossible.
.
Pel que fa a l’Agència Catalana de l’Aigua, al tancament d’aquesta edició no havíem rebut cap explicació sobre la denúncia sense resposta des de fa dos anys interposada per un particular. Tampoc hem pogut saber si s’ha fet un estudi sobre l’impacte real del camp de tir, tot i la llarga llista d’evidències que confirmen que l’activitat pot resultar perillós i irregular. No hem pogut saber les concentracions de plom a l’aigua que reben els ciutadans del riu Tordera ni les concentracions de plom de les aigües subterrànies que serveixen per regar els cultius de la zona.
.
Pel que fa l’enterrament de residus la cosa ha anat una mica millor. Després de ser informats de que l’Agència Catalana de Residus (ACR) no pot actuar d’ofici sinó que les seves inspeccions han de ser motivades per una denúncia expressa -no serveixen les denúncies a l’ACA encara que depenguin del mateix – finalment corregeixen i ens diuen que l’ACR sí pot actuar d’ofici. Al tancament d’aquesta edició l’ACR confirma que, després d’estudiar les fotografies i els vídeos penjats a la plana web d’aquesta publicació, en un plaç inferior a cinc dies un inspector es personarà al lloc. Si es confirma la presència de l’enterrament l’activitat serà sancionada amb multa. A més, si els seus responsables no tenen tots els documents de l’activitat en regla s’enfrontaran a multes superiors. Preguntats pel possible tancament de l’activitat, l’ACR ha dit que “l’única administració que pot prendre aquesta decisió és l’ajuntament de Malgrat”
.
Conclusions i preguntes
.
1.- El camp de tir ha generat una important incomoditat social. Però seria inexacte atribuir la responsabilitat del que passa en aquest lloc únicament als tiradors. El tir és un esport olímpic, reconegut per federacions de tot el món. A més, en el cas concret del Camp de Tir La Gaviota, té un important paper social a la comunitat, ja que fomenta l’esport i tot el que l’envolta. Cal tenir en compte també els molts intents que han fet els tiradors per tal de trobar una alternativa al lloc que actualment ocupen. Per tant, les primeres preguntes són: Què han fet les administracions per tal de recolçar aquests intents? S’ha preocupat prou l’ajuntament de Malgrat per aquest col·lectiu que, tot i no pertànyer a un esport majoritari, té un paper molt important?
.
2.- Amb la informació que hem pogut recopilar, podem afirmar que tot i l’enorme desplegament administratiu, casos que, com a mínim, mereixerien una atenció especial per part de les diverses autoritats es tracten amb excessiva lentitud i, perquè no dir-ho, deixadesa. Durant el procés d’investigació realitzat hem hagut de contactar amb un número enorme d’ens públics per tal de començar a entendre què està passant amb el camp de tir de la Tordera. No cal dir que a la majoria de llocs hem trobat infinitud de càrrecs incapaços de respondre de manera ràpida i efectiva a les demandes.
.
3.- La següent conclusió es desprén de l’anterior: el ciutadà manté amb els seus impostos totes aquestes estructures per tal de que facin una feina que ell mateix no pot fer. Però a l’hora de la veritat, reclamar un dret -el dret a un medi saludable en aquest cas- les complicacions són enormes. Potser que ni la Policia Local, ni l’ajuntament de Malgrat de Mar, ni la regidora de medi ambient de dita població, ni l’Agència Catalana de l’Aigua sàpiguen dir exactament on es pot denunciar un abocament il·legal de residus?
.
4.- Pel que fa al tema concret del camp de tir, les primeres preguntes que sorgeixen apunten directament a l’ajuntament. Perquè en un primer moment els responsables administratius -i penals arribat el cas- preguntats per una llicència i la seva possibilitat de revocació contesten que és impossible revocar-la ja que ha estat donada als anys 80? Si el ciutadà no pot dedicar una tarda sencera a investigar a les lleis que regulen aquest tema mai sabrà que aquesta resposta no té cap base legal. Perquè quan, un cop coneguda la llei que inhabilita l’excusa de la llicència donada als anys 80, la resposta es transforma en una altra? S’aplica aquí el “si cola cola”? Quan finalment queda clar que el funcionament actual del camp de tir no té la llicència corresponent, és acceptable una resposta com la donada per la regidoria de medi ambient dient que si s’hagués de tancar tot el que no té llicències s’haurien de tancar moltes coses, inclosos hotels de la població? Hauria de dir la regidora responsable del compliment de les lleis mediambientals al municipi quins són els establiments que no acompleixen la normativa? Són molts? En quin grau afecten al medi malgratenc aquests incompliments normatius? És just que els molts empresaris que fan esforços econòmics per complir la normativa vegin com d’altres no ho fan sense que això comporti cap problema amb l’administració local?
.
4.- Excepte alguns casos aïllats, els polítics encarregats de fiscalitzar el problema del camp de tir no han estat gaire fins. Havent passat tants anys com han passat, havent comès els diferents organismes omissions fàcilment demostrables, com és que ningú ha pogut aconseguir que aquesta situació es redreces? Com diem, en aquest punt hi ha unes poques excepcions, però aquestes excepcions no són suficients per evitar preguntar-nos: i què ha fet l’oposició? Ha estat, com el govern, lligada per interessos electorals?
.
5.- Per últim, una mica d’autocrítica. Ja és un fet conegut que les esferes polítiques és mouen només a cop de pressió ciutadana i mediàtica. Com a mitjà de comunicació ens preguntem: fem prou bé la nostra feina quan una situació irregular perviu al llarg dels anys? Ens deixem ‘tapar la boca’ masses vegades i ens conformem amb la primera resposta que ens donen els polítics sense anar més enllà? Ens convertim moltes vegades en simples corretges de transmissió del poder sense exercir la nostra feina fiscalitzadora? És molt fàcil publicar l’última nota de premsa sobre les millores en el asfaltat, però assumim la nostra veritable feina de posar l’ull allà on la foscor és més densa? I com a ciutadans, fem tot el que està a les nostres mans?
.
La majoria de les preguntes formulades té una resposta: no. Els mitjans som en part còmplices d’un sistema que en certes ocasions no funciona i ens deixem manipular sense oposar resistència. Els ciutadans no assumim moltes vegades les nostres responsabilitats i caiem en l’error de creure que les coses canvien soles o pensem que ja ho arreglarà un altre. En el cas del camp de tir no és un problema d’altres. És un problema que ens pot afectar de ben aprop ja que no parlem només d’un pobres ocells morts. Parlem de la salut del nostre entorn. Hi ha alguna cosa més important? Si, una. Que tot i els errors comesos, mai és tard per començar a actuar.