4.- Canvis ocasionats en la flora i la fauna dels Estanys de Tordera

Els principals canvis ocasionats a l’espai a conseqüència dels canvis hídrics, i més visibles, són la modificació i substitució de les comunitats vegetals de l’espai i l’acceleració de la successió ecològica natural (pròpia de qualsevol zona humida) cap a un bosc madur tancat i sense inundació temporal. Menys evident a simple vista però tant o més greu que els anteriors és la pèrdua de biodiversitat i la substitució d’espècies autòctones d’alt valor naturalista i conservacionista, en especial aquelles que depenen dels hàbitats aquàtics, per altres més oportunistes i menys atractives.


Modificació i substitució de les comunitats vegetals

Com ja s’ha comentat anteriorment, la distribució i extensió de les espècies i comunitats vegetals dels estanys depenen de les diferents cotes d’inundació i dels diferents períodes amb aigua, havent zones de l’estany on hi ha vegetació adaptada a inundacions curtes (de poques setmanes), a inundacions mitjanes (entre uns mesos i mig any o més) i a inundacions prolongades (o gairebé permanent). Així doncs, a un mateix estany hi ha tot un ventall de comunitats hidròfiles en mosaic (prats inundables, càrexs, herbassars, jonqueres, canyissars, boscos de ribera,...) que són refugi i hàbitat idoni de multitud d’espècies d’alt valor naturalístic.

Gràfic resum bàsic de les comunitats vegetals dels Estanys de Tordera sense alterar.

També com a conseqüència d’aquest règim hídric dels terrenys inclosos a aquests espais naturals, la vegetació ruderal o al·lòctona dels terrenys que l’envolten (aixecats amb sauló o completament drenats) no troba les condicions adients per colonitzar l’interior de l’estany i de manera natural es crea una tanca hidrològica que separa les comunitats hidròfiles (tancades als estanys, torrents i canals del voltant) de les ruderals o típiques del bosc mediterrani circumdant (sempre al voltant dels nivells màxims d’inundació).

Com a conseqüència directa de la pèrdua d’inundabilitat o de la durada prolongada d’inundació de grans extensions d’aquests estanys en baixar de manera artificial el nivell màxim amb un drenatge parcial o total, les condicions hidrològiques del terreny varien dràsticament i fan variar la distribució i extensió de les comunitats hidròfiles de l’espai, ja sigui disminuint la superfície ocupada, ja sigui canviant la seva ubicació, ja sigui rarificant-se o fins i tot desapareixent, però sempre reduint-se tant en extensió com en varietat.

Acompanyant el canvi de nivell màxim d’inundació i la disminució de l’extensió de terreny inundable, la tanca hidrològica que separa les comunitats hidròfiles de les ruderals i de bosc mediterrani típic penetra a l’interior de l’estany facilitant la colonització i expansió de bardisses, espècies ruderals i al·lòctones que acaben substituint a les hidròfiles que abans dominaven tot l’espai. A on abans hi havia un bosc de ribera o una roureda inundable amb vegetació aquàtica i herbassars humits al seu interior, per exemple, ara hi ha un bosc sec ple de bardisses i herbes seques que res tenen a veure amb una zona humida característica de la regió.

Gràfic resum bàsic de les comunitats vegetals dels Estanys de Tordera un cop modificats amb drenatges.

Per altre banda, les espècies arbòries (especialment els freixes i els salzes) colonitzen amb facilitat l’interior de la cubeta principal i dels herbassars del voltant en disminuir el temps màxim d’inundació, omplint-se en pocs anys gairebé tot l’interior de l’estany (les cotes més baixes) de petits nous peus d’arbres que ocupen i tanquen les antigues làmines d’aigua lliure contribuint a accelerar la successió ecològica natural.

Com a resultat de tot plegat, i com he comentat al principi d’aquest text, els estanys acaben essent amb el pas del temps simples cubetes inundables ofegades pel bosc de ribera i envoltades de bardisses i ruderals, “protegides”, això sí.

Estany de Can Torrent l'any 2017. Antiga zona inundable i antic bosc de ribera amb càrex, on a conseqüència del nou drenatge proliferen les bardisses i es densifica la cobertura arbòria per nul·la inundació.

Acceleració de la successió ecològica natural

Tots els hàbitats naturals estan immersos en un procés de successió ecològica des del moment que apareixen fins que acaben essent substituïts per altres que normalment anomenem “madurs”, tots, i les zones humides no són cap excepció per molt grans i extenses que siguin. Aquest procés de successió és el que ha originat de manera totalment natural la majoria d’hàbitats que coneixem avui dia (una plana al·luvial, per exemple, no és més que el resultat final d’un ompliment de sediments d’una vall o d’una porció de mar, o un bosc de ribera inundable és el resultat de dècades o segles d’acumulacions de fangs, restes animals i vegetals a una llacuna).

També de manera natural i en paral·lel a aquest procés hi havia altres processos, també naturals, que originaven nous hàbitats “joves” que compensaven la maduració d’altres garantint la presència a la vegada a un mateix ecosistema, o una mateixa regió, de tots i cadascun dels estadis successoris. D’aquesta manera, combinant tots els processos naturals (principalment successió ecològica de maduració i creació de nous hàbitats joves), a un mateix lloc podien haver, a la vegada, zones humides de nova creació (amb grans superfícies d’aigua lliure de vegetació amb domini de les herbàcies al seu voltant), grans extensions de bosc de ribera madur (sense gaire o nul·la inundació i sense gaire o nul·la aigua lliure i camps d’herbàcies) i tots els estadis intermedis com per exemple els actuals Estanys de Tordera.

Així doncs, la successió ecològica no és per sí mateixa cap problema ja que s’ha d’entendre més com a generadora d’hàbitats “madurs” que no pas com a devoradora d’hàbitats “joves”. El veritable problema és que fa moltes dècades que va desaparèixer el procés de generació d’hàbitats “joves” (en aquest cas parlem dels trencs de riu, dels canvis de traçat i recorregut del riu i rieres, dels depòsits laterals d’al·luvions,...) i cada canvi d’hàbitat jove a madur no va acompanyat de la creació de joves, i per tant, aquests hàbitats (i posteriors estadis intermedis) i les espècies animals i vegetals que hi depenen per sobreviure acaben desapareixent per complert mentre augmenten fins a monopolitzar tot el medi natural disponible els hàbitats madurs (en aquest cas el bosc tancat sense aigua lliure i sense comunitats herbàcies aquàtiques) i les seves respectives espècies vegetals i animals.

En el moment que es disminueix de manera artificial, com és el cas dels Estanys de Tordera, la extensió inundable i el volum d’aigua retinguda, i a la vegada que augmenta la cobertura vegetal ruderal i arbòria com a conseqüència directa, s’accelera la successió ecològica de manera que es perden els hàbitats joves i intermedis en qüestió de pocs anys quan, de manera natural, ho farien en dècades o segles depenent de cada estany i del seu estadi.

El principal valor ecològic dels Estanys de Tordera és tenir a un mateix espai tots i cadascun dels estadis i d’hàbitats representatius de les zones humides de la conca de la Tordera i de totes i cadascuna de les espècies vegetals i animals associades, i com que no es generen hàbitats idonis o característics a cap altre lloc, quan es perden aquests hàbitats per successió accelerada i artificial en dessecar-los afavorint l’avanç de les espècies arbòries i augmentant al seu interior la cobertura vegetal amb espècies al·lòctones i ruderals, el resultat evident és la pèrdua total i definitiva de la biodiversitat que la caracteritza per la pèrdua d’hàbitats, en especial aquelles espècies més dependents de l’aigua lliure o de les comunitats herbàcies... curiosament les de més valor naturalístic i conservacionista.


Pèrdua de biodiversitat

Per molt que s’agredeixi un espai natural, qualsevol, mai deixen de ser llar i refugi d’espècies, en aquest cas aquàtiques. El que realment succeeix és que canvien les espècies presents i/o dominants, i normalment es perden espècies “especialitzades” mentre altres “generalistes” ocupen el seu lloc, que no vol dir que deixa d’haver animals o com alguna vegada s’ha fet servir de manera interessada, que desaparegui la vida (que no torna quan es fa una bassa permanent amb observatoris). Amb els canvis ocasionats als espais naturals es perden o minven aquelles que depenen dels hàbitats i períodes d’inundació perduts però es guanyen altres més oportunistes que s’adapten als nous hàbitats i períodes d’inundació. El problema és que lo que es perd coincideix amb les espècies objecte de protecció de l’espai (d’alt valor naturalístic i conservacionista) i lo que es guanya són espècies vulgars i de baix valor que no requereixen d’aquests espais “protegits” per sobreviure a qualsevol altre lloc.

Altre factor que incideix directament sobre la biodiversitat (varietat d’espècies autòctones) és la homogeneïtzació... a menys hàbitats i períodes d’inundació disponibles a l’espai, menys espècies lligades a aquests s’hi poden refugiar o reproduir.

Les característiques pròpies dels Estanys de Tordera, especialment la seva hidrologia (amb períodes llargs d’inundació, períodes curts però regulars d’estiatge, i diferents nivells d’inundació i hàbitats disponibles) fan possible la presència i abundància d’una gran quantitat d’espècies aquàtiques tant especialistes (lligades a un determinat hàbitat i a un determinat període d’inundació) com generalistes (que poden viure i reproduir-se a diferents hàbitats i a diferents períodes d’inundació). En el moment que es drenen la major part dels hàbitats idonis (prats, bosc de ribera i herbassars) i es disminueix dràsticament el període d’inundació de la cubeta principal (que passa de tenir aigua gairebé o tot l’any a només uns mesos o setmanes d’hivern o primavera), es perden o rarifiquen totes i gairebé totes les espècies objecte de protecció per manca d’hàbitat o per manca d’aigua en els seus períodes de reproducció.

Com a simples exemples, els Tritons palmats (Lissotriton helveticus), els verds (Triturus marmoratus), les Reinetes (Hyla meridionalis) o els Gruipaus d’esperons (Pelobates cultripes), 4 dels amfibis més característics o abundants a aquests estanys fins als drenatges, s’estan rarificant (o desapareixent en alguns casos) perquè larves i capgrossos no tenen temps de desenvolupar-se ja que o inicien el seu període reproductor (postes) més tard que altres espècies, o requereixen més temps (en alguns casos fins a finals de la primavera o inicis de l’estiu) per arribar a metamòrfics, i cada vegada més ocupen el seu lloc les Granotes pintades (Discoglossus pictus), els Gripaus corredors (Epidalea calamita) o les Salamandres (Salamandra salamandra) que ni requereixen hàbitats específics ni aigua fins a finals de la primavera o inicis de l’estiu.

Larva de Tritó palmat (Lissotriton helveticus) i capgrossos de Reineta meridional (Hyla meridionalis), dues de les espècies d'amfibis més afectades i que més pateixen la curta durada d'aigua a l'espai en no disposar de temps suficient per arribar a metamòrfics. Abans molt abundants, cada vegada més es rarifiquen i són substituides per altres espècies més generalistes. 

Un cas especial és el dels quelonis aquàtics autòctons, tant la Tortuga de rierol (Mauremys leprosa) com la Tortuga d’estany (Emys orbicularis), totes dues espècies objecte de protecció d’aquests Estanys malgrat no estar presents a tots ells... això sí, fetes servir per justificar qualsevol “millora ambiental” a qualsevol d’ells.

Nounats de Tortuga de rierol (Mauremys leprosa), els més afectats pel nou règim hídric dels estanys amb la seva presència. En no disposar de bosc de ribera i prats inundables on amagar-se i alimentar-se, i per la manca de períodes llargs d'inundació, pateixen molta més taxa de depredació i mort afectant el reclutament juvenil de les poblacions.

Al contrari de lo que la majoria de persones pensen, aquestes espècies no depenen de grans masses d’aigua permanent ni les tenen com a hàbitat idoni per a cap de les seves necessitats vitals (alimentació, refugi, termoregulació o reproducció). Els exemplars adults requereixen petites masses d’aigua envoltades d’abundant vegetació herbàcia, per fer postes requereixen terrenys secs i assolellats propers, i els nounats depenen d’aigües somes i totalment o gairebé cobertes de vegetació per a tot (alimentar-se, créixer i evitar ser depredats). Drenar els prats, herbassars i boscos de ribera amb càrex és negar-li l’hàbitat vital als nounats que es veuen obligats a concentrar-se a les cubetes principals a on amb tota seguretat seran cruspits com a pipes per a qualsevol ardeid (bernats, martinets, agrons,...) i només de manera temporal ja que s’assecarà de seguida i sense assolir una mida mínima (per manca de temps o per manca d’alimentació) seran depredats de seguida per a qualsevol animal terrestre (mustèlids, altres rèptils,...). Per altre banda, com s’ha explicat anteriorment, augmenta la cobertura arbòria i la densitat del sotabosc eliminant els llocs de posta accessibles i disminuint els llocs a on assolellar-se per a la termoregulació (imprescindible per activar l’aparell digestiu, per exemple).

Amb cada vegada menys espai inundat i durant menys temps, les Tortugues de rierol (Mauremys leprosa) es veuen obligades a concentrar-se a llocs sense possibilitat d'amagar-se, augmenta la depredació de nounats i juvenils, i les poblacions disminueixen dràsticament per manca de reclutament juvenil.

Tant o més important que la presència o abundància a un espai d’aquestes espècies, és la salut de les poblacions, i lo que indica la seva salut és la correcta relació d’edats i sexes dels exemplars i el reclutament juvenil. En condicions normals (abans dels drenatges) als Estanys de Tordera amb presència d’aquestes espècies, les poblacions gaudeixen de bona salut en disposar de tots i cadascun dels hàbitats idonis per a qualsevol dels seus requeriments vitals. Amb les alteracions patides als Estanys, les poblacions perden la seva correcta distribució d’edats per manca de reclutament juvenil i sí... hi ha tortugues però totes grans i sense juvenils que les substitueixin quan morin... el principal problema de les grans masses d’aigua (inclosos els Parcs Naturals més famosos del país) a on contínuament estan introduint nous exemplars de manera artificial (amb reiterats alliberaments periòdics per part de centres de recollida, recuperació o reproducció) perquè no desapareguin ofegats per les exòtiques. I ni així se’n surten.

Tornar al text sencer