Sobre el Port i la Badia de Blanes. Albert Ros i Coll, Revista ACTUAL ed. 180, 12/1/10

Una reserva desapareguda
Albert Ros i Coll. Revista ACTUAL ed. 180, 12/1/10

Ara que està de moda per part de les “autoritats pertinents” i associacions determinades de fer o crear reserves protegides en tota la costa, m’ha fet pensar que Blanes, de la mateixa manera que molts altres llocs de la Costa Brava, tenien llocs determinats on, de forma natural, eren com vivers de diferents i molt abundants espècies. Però mai no us podríeu imaginar on teníem a Blanes un d’aquests veritables vivers de peix! Doncs des de Sa Palomera fins a la punta de Sta. Anna; això sí, l’epicentre del que jo en dic una “reserva” era el nostre port. Creieu-me que de tot el que us explicaré, per estrany i fantasiós que sembli, és cert i que ho he viscut, no és cap faula.
.
.
Començaré per l’any 1948. I per què ho dic tant segur? Doncs perquè aquell any els 4 germans que érem ens vam fer la nostra primera barca de les restes d’un naufragi que hi va haver a Blanes. El “Bussi” feia 2,20 m de llarg, 0,70 cm d’alçada i 1 m d’amplada, i a més era rectangular i plana, un “quadre” molt espectacular. Era l’eina que disposàvem per anar a treballar el meu germà i jo. Com és lògic, amb tal “bastiment” no podíem sortir de les aigües de Sa Palomera fins a la punta de Sta. Anna i això si la mar estava en calma.
.
En els 2 anys que vam treballar al “Bussi”, que per cert li vam posar de nom “Quatre germans”, els estris que podíem usar només eren la fitora, el mirall, el cabré, la putera per a pops o calamars, i els guarniments de mà i les nanses i les llences. Les sèpies, els llenguados i llobarros els pescàvem amb mirall i fitora. Les sèpies, cabres i pops amb el cabré, tot això en les platges de la badia fins la de dintre del port. Les llagostes “vermelles” les pescàvem amb la fitora. Hi pescàvem congres, meros, abadejos, llises o sards amb les nanses i palangres.
.
De la mateixa manera que sèpies en el seu temps amb “femella”, els meros, llobarros, déntols i altres amb la línia de mà amb sonso viu o amb llença. En fi, també si pescàvem saupes, uplades, llises, servies, serrants, jodrioles, etc., i tot això dins el port, però també per la part de darrere el port fins la punta de Sta. Anna, a la badia i la platja del port i pescàvem rogers, sonsos i cria de la rossa, “llengueta”, amb l’artet. I tornant a la riba de fora el port i Sa Palomera i trèiem els musclos, les pardilles, els cargols, etc. I altra vegada dins el port a la primavera i atrapàvem calamars grans que venien a desoar els pescàvem amb fitera i sobretot els mesos de maig i juny agafàvem moltes cabres “centollos”.
.
Podeu creure que tot el que he esmentat fins no fa ni 30 anys que es pescava quasi tot. Els primers a desaparèixer van ser els abadejos, meros i déntols, després les llagostes i la cria rossa. Tota la resta ha anat minvant gradualment fins no fa ni tan sols 5 o 7 anys. Ara oficialment no s’hi pot pescar, encara que no és possible per la gran quantitat de barques i entrebancs. Però el que encara hi queden són llobarros, sards, poques llises i els peixets normals de sempre, els besuguets, els sorellets i d’altres. La gent ens preguntàvem quin podia ser el motiu pel qual fos un veritable viver de tantes espècies diferents. Els pescadors d’abans crèiem que les raons podien ser diverses: aigües netes, resguards tranquils per a les diferents cries que no tenien gaires depredadors externs, hi havia sorra, blocs amb moltes escletxes igual que en ribes interiors o exteriors on depositar els ous o les cries. I sobretot no s’hi calaven xarxes ni s’hi arrossegava res, tot es feia manualment i amb estris senzills i bussis o des de la riba amb canya. S’atrapava el que se seleccionava d’espècies i mides, i mireu si era un paradís que fins i tot a la primavera i a l’estiu els dofins solien venir quasi cada dia a pescar-hi sèpies i llenguados, des de Sa Palomera fins dintre del port. Era tot un espectacle veure’ls amunt i avall, tan sols a 50-60 m de la platja.
.
Dissortadament, he de dir que aquesta mancança de peix ha tingut lloc a tota la nostra costa. Però m’ha fet il·lusió i m’ha agradat d’explicar un fet que poca gent d’avui dia sap, ni es pot imaginar que el nostre port, per la seva ubicació de roques i platja, fos un vertader viver de totes les espècies que els he esmentat i que van ser tots els blanencs de fa 40 o 50 anys enrere que en van treure profit, tant els professionals per a guanyar-nos la vida i els altres per poder menjar peix quan anaven a pescar per afició o necessitat. És ben certa la dita “qui ho ha vist i qui ho veu”.