dissabte, 23 de gener del 2010

Sobre els horts urbans i periurbans, i la “pesca” de subvencions. 22/1/10

Doncs és que la qüestió s’apropa més a la burla que a la realitat, i no és una broma de mal gust, no.

Resulta que a moltes localitats (pobles) del nostre país, aquest país que tothom vol dominar i domesticar però que no agrada (i és que allò que t’agrada no ho vols canviar), la transformació del món rural a l’urbà ha comportat una “sèrie d’efectes secundaris” que amb el temps han esdevingut “normals”, o més correctament... “considerats normals”.

Un d’aquests “efectes secundaris” de la homogeneïtzació del territori (urbanització i pèrdua d’identitat pròpia), d’entre molts altres, és la proliferació d’horts i barraques als espais urbans i periurbans.

No estem parlant d’aquell hort familiar per al consum propi que, al costat del Mas o de la casa, constituïa un recurs alimentari més per a la família, important tot s’ha de dir, integrat al paisatge quotidià i arrelat a la nostra societat.

No estem parlant d’aquell espai familiar on la persona (nom que es fa servir actualment per definir la unitat electoral) recol·lectava les seves verdures, fruites o llegums, o tenia cura dels seus animals de granja que els proporcionaven ous i carn, fent servir aquells elements bàsics per a la producció de que es disposava (parlem d’aigua, matèria orgànica, terra, llum, ...), i sempre de manera ordenada i adaptada a cada territori i temporada. A tothom, amb aquesta descripció, li ve al cap aquella fotografia de la família amb les tomaqueres darrera. O aquella olor, olor de veritat, que t’impregnava tot... ummmm!!!! . O a qui no li ve al cap el punyeter gall matiner, etc, etc, etc,... . No parlem d’aquest hort, no. Malauradament.

Tampoc estem parlant d’aquell hort “industrialitzat” que ha transformat el paisatge agrícola de les nostres valls i dels nostres deltes, amb hivernacles, tubs, aspersors i plàstics on abans hi havia camps de cereal, vinyes o prats, i que han malmès l’equilibri natural que durant segles ens va proporcionar un paisatge ric (en tots els sentits) i únic... propi. Bé, darrerament s’ha posat de moda l’idea de que els agricultors són els jardiners de la nostra terra, més o menys, els responsables del paisatge... però cal recordar que aquests “jardiners” no tenen res a veure amb aquell “hort industrial” que, per contra, desfà en poc temps la feina de segles d’història i patrimoni cultural i paisatgístic del nostre “estimat” país.

Tampoc parlem d’aquesta “indústria alimentària” que va néixer fruit d’un procés, per ordre, industrialitzador, migratori, urbanitzador i consumidor. Que va néixer del canvi de la població i de les seves necessitats urbanes i que, desarrelada, necessita d’un Super o d’un mercat per aportar aquelles vitamines i proteïnes que no pot recol·lectar des d’un cinquè segona. I que ara, fruit de la seva pròpia industrialització, plora per la seva pròpia subsistència, i és que aquí ja no regnen aquells elements bàsics per a la producció, si no la química, el gasoil i les regles de mercat.

Aquí, i ara, de lo que estem parlant és d’unes parcel·les que uns senyors (persones i/o unitats electorals) que ni necessiten conrear la terra per aportacions pròpies o familiars de vitamines, ni treballen a la indústria alimentària, i que lo que fan és fer servir un tros de terra (normalment de propietat pública i destinada a altres necessitats, i en alguns casos privada però de manera irregular) per entretenir-se, recordar vells temps, emmagatzemar trastos, plantar flors, o guardar el gos... totes elles coses respectables i lliures, però no on es fa ni de la manera com es fa.

I és que aquí, i ara, estem parlant dels petits horts que, aquí i allà, apareixen als camps i erms adjacents als nuclis urbans (blocs de pisos, carrers, aparcaments,... ) i oblidats pels seus propietaris o pendents d’urbanitzar, a les lleres dels rius (aquell terreny que no és de ningú i és de tothom al mateix temps), a les clarianes dels bosc proper, etc, etc, etc,... , i que donada la seva “precarietat” legal (vaja!, que si ningú diu res doncs de moment vaig fent), la seva estructura i disseny no deixa de ser una taca a aquell paisatge o fotografia que hom espera trobar. No dir res del dany ecològic que representa en molts casos quan, un bosc de ribera o un prat humit esdevé un munt de barraques, plàstics i ferralla a mena de tanques entre les diferents parcel·les. Segur que tothom, aquesta imatge, la recorda d’un lloc proper.

Aquests horts, tot i “considerats normals” per a molts, són un problema per allò que és de tots.

Com s’ha arribat fins aquí?... Doncs per moltes circumstàncies però que gairebé sempre són les mateixes que per a qualsevol altre problema social, paisatgístic, natural o cultural del nostre país... deixadesa, permissivitat, manca de responsabilitat, buit legal,...

D’acord, calen eines per fer front a aquest fenomen, i ja existeixen algunes com els Plans Generals d’Ordenació Municipal (que tots els municipis tenen però que no s’apliquen), Lleis i Decrets varis referents a la protecció o “ordenació” del territori (aplicable arreu però... que no s’aplica), etc, etc, etc,... . Però com que lo que actualment mou a les administracions per a l’aplicació d’aquestes mesures són els incentius i la imatge (i és que cal recordar que tothom som persones -unitats electorals- i de lo que es tracta és de fer allò que més gent recolza, no lo correcte), calen noves eines... incentius i imatge.

Així neixen les subvencions, i com no podia ser d’altre manera, una per “millorar” la qualitat dels horts urbans i periurbans existents (incentius) i “fomentar” la creació d’horts socials destinats a l’autoconsum (imatge). Amb guia de com fer-ho i tot...

Horts urbans i periurbans (2a edició)

Destinataris... ens locals i entitats.

La idea bàsica i fonamental d’aquesta mena de subvencions és, o així hauria de ser, la de donar alternatives per orientar i regular una situació que, ja que no podem –volem- solucionar, la puguem dirigir cap a on menys perjudicis causi al bé de tots (paisatge, biodiversitat,...) i a la vegada, si pot ser, beneficiï a qui realment ho necessita... aquesta és la teoria, no?

Evidentment les situacions irregulars, com per exemple aquella persona –unitat electoral- que ha talat un bosc de ribera “protegit” o malmès un camp per fer-se un hort, amb plantes ornamentals i gossos lligats, no toquen... no interessen.

Bé, fins aquí lo que podem considerar “normal” o, dit d’altre manera... “lo habitual”.

Lo que no és “normal”, o almenys no l’hauria de ser, és que un “ens local o entitat” faci servir les eines de que disposa per allò que en principi es busca evitar... fer horts allà on no existia la possibilitat o perill de fer-ho, i a costa del medi natural. Quan el responsable és una regidoria “de medi ambient” o una entitat “naturalista”... doncs és que la qüestió s’apropa més a la burla que a la realitat, i així he començat aquest escrit.

El problema –burla- no ve d’aquí només, i és que es tracta d’un problema –burla- major... Interessa molt més la subvenció –incentius i imatge- que la seva finalitat –protecció i ordenació- , i és molt trist veure com ens locals i entitats es preocupen més de la seva continuïtats i rendibilitat que de les seves finalitats. És lo que jo sempre he dit... la “pesca” de subvencions.

Evidentment m’intento explicar...

La finalitat d’un ens local o d’una entitat (regidoria de Medi Ambient, Fundació o Associació naturalista, per exemple) és allò que les ha originat... la protecció i la millora i del Medi Ambient i/o Medi Natural, per exemple. Bàsicament, no és el moment d’allargar-se més.

Per assolir aquests objectius –finalitats- calen recursos humans i econòmics, evidentment, i les subvencions encaminades a la protecció i millora del Medi Natural –rural inclòs- són, avui dia, imprescindibles. En el cas d’un ens local –regidoria- s’ha de tenir en compte que el treball ja està remunerat de sobres (i 40h setmanals per càrrec o tècnic donen per molt) i que els ajuntaments disposen de recursos econòmics propis, altre cosa són les prioritats de a on destinar aquests recursos, però no és aquest el tema d’avui i simplement ho comento.

Aquests recursos –eines- han de ser utilitzats, doncs, en la protecció i millora del Medi Natural (aplicable a tots els àmbits, s’entén), ja sigui de manera directa o fomentant noves eines... participació, difusió, integració, estudis, etc, etc, etc,... . Però les eines, i aquí està la trampa, mai poden ser una finalitat d’un ens local o d’una entitat... simplement són eines.

Problema... quan un ens local o una entitat es preocupa més de les eines –subvencions, estudis, participació,...- que de la seva finalitat –protecció i millora del Medi Natural-.

Problema major... quan un ens local o una entitat te com a finalitat la cerca de subvencions, difusió, etc,... –eines- oblidant, ignorant o substituint la protecció i millora del Medi Natural.

Problema encara major... quan un ens local o una entitat te com a finalitat la cerca de subvencions, difusió, etc,... –eines- a costa de degradar el Medi Natural.

I aquí tenim el problemón, com sempre...

L’AJUNTAMENT NEGOCIA AMB PROPIETARIS DE TERRENYS PROPERS AL RIU TORDERA PER FER HORTS OBERTS A LA CIUTADANIA. EL REGIDOR DE MEDI AMBIENT, CARLES AULET ÉS AVUI EL CONVIDAT A L’ENTREVISTA AMB ELS POLÍTICS DE CADA DIMECRES.
Ràdio Tordera 20/1/10

L’ajuntament de Tordera està negociant amb propietaris de terrenys situats al costat del riu Tordera, propera a la zona del Torho per adjudicar parcel·les per fer horts oberts i adreçats a la ciutadania del municipi. L’objectiu seria que els adjudicataris poguessin utilitzar aquestes parcel·les per conrear productes destinats al seu consum familiar. El regidor de medi ambient, Carles Aulet ens explica aquesta iniciativa.
.
Les negociacions entre l’ajuntament i propietaris continuen obertes i un cop finalitzin, el consistori obrirà el procés per adjudicar les parcel·les i establirà el funcionament dels horts. El regidor de medi ambient, Carles Aulet és avui el convidat a l’entrevista amb els polítics de cada dimecres. Entrevista que podreu escoltar integrament després de l’informatiu de les 10 mati i 10 nit o a través de la pàgina www.radiotordera.cat


...............

En aquest cas, i pel que jo entenc, s’intenta a més a més donar una sortida econòmica –particular- a uns terrenys que aspiraven a ser urbanitzats –industrialitzats- però que no estan ben ubicats i comunicats (un dels motius, si no el principal, de la manca de demanda per part d’empreses tot i les aspiracions privades i municipals).

La zona queda molt allunyada del casc urbà i s’ha d’arribar en vehicle propi, a més de 2kms i amb accés difícil. Ni urbà ni periurbà, vaja. Surt més econòmic comprar les verdures al Super que anar fins allà 2 dies... a qui adjudicaran les parcel·les??? O els posaran un Bus???

La manca d’espais oberts i lliures de pressió humana a les ribes del riu és una problemàtica en augment a tota la conca del Tordera, i els camps del costat del Torho són molt importants per a la biodiversitat del municipi (tortugues de rierol, aus migratòries i reproductores, connector biològic,...).

Existeixen milers de m2 de terreny urbà i periurbà degradats, inclosos els de la Mullera per exemple, que podrien ser destinats a aquesta finalitat si és lo que realment volen... adjudicar parcel·les per fer horts oberts i adreçats a la ciutadania del municipi.

Només hi ha dues possibilitats per a aquesta ubicació... que els terrenys són tirats de preu (ho dubto molt) o que aquí es vol tornar un favor.

I clar... la pesca de la subvenció.