diumenge, 17 d’agost del 2008

Història... Recull d’articles d’en Josep Turon/Revista Actual

Recull d’articles d’en Josep Turon a la Revista Actual on ens parla del delta del Tordera, la pagesia, la platja, els aiguamolls,... d’ahir i avui...

Font: Revista Actual N.163 Agost 2008, pàg. 23...

http://www.actualrevista.net/downloadpdf.php?id=8326&name=revista_ACTUAL_No_163

http://www.actualrevista.net/index.php?content_id=8378

Els pagesos de Palafolls
Josep Turon

Sóc fill de Palafolls i tinc més de 85 anys. He viscut l’època en què gairebé tothom vivia del camp, ara fa 50 anys. Hi havia els regadius del pla i entorns, la vinya als pujols més elevats i el bosc del final costaner del Montnegre, amb la muntanya més alta “Miralles” i amb els turons del castell que marquen les valls de Sant Genís i Vallplana. Tot era rendible, especialment els rega­dius. Primer amb els catúfols, moguts per cavalleries, més tard amb el motor d’explosió i, quan es va estendre, amb l’elèctric; però sempre pendents de la producció agrícola, llavors extraor­dinària. Recordo especialment la quantitat immensa de patates que el Sindicat Agrícola, l’únic que controlava el mercat, embar­cava cap a Malgrat. Més de 200 vagons de 10 mil kg. de patates, destinats a arribar arreu d’Espanya, al preu d’una pesseta el quilo, i tothom s’hi guanyava la vida. L’anyada de primavera era el blat per al pa de casa i el menjar per a les vaques, molt nombroses. L’anyada d’estiu eren el fesols del ganxet i sastre, junt amb tota mena de verdures que no tenien el control restrictiu dels altres i es podien enviar arreu; la producció era immensa.
Als turons de l’entorn hi havia majoritàriament vinyes d’ús fami­liar. Era incomprensible no collir el pa i el vi. Del bosc de bona part del terme se n’aprofitava la llenya i el carbó per a l’ús domès­tic. Dels arbres, sobretot alzines sureres, se n’aprofitava la pela de rusca per a molts usos (taps, aïllants...); dels pins i les alzines, la fusta.
Així s’explotaven els recursos de la terra fins l’arribada de la moder­nitat. Què queda avui de tot això? En aquells temps l’agricultura féu ric al poble. La gent s’arreglaren les cases, es compraren terres (especialment regadius) i el potent Sindicat féu el local agrícola i el d’esbarjo (cinema, pista de ball i bar), dels quals ara, moder­nitzats, el poble gaudeix. Palafolls va ser dels pocs pobles que va viure amb prosperitat en aquells temps de misèria.

--------------------------------------------------------------------
Font: Revista Actual N.162 Juliol 2008, pàg. 36...

http://www.actualrevista.net/downloadpdf.php?id=8245&name=revista_ACTUAL_No_162

http://www.actualrevista.net/index.php?content_id=8317

S’Abanell, els Pins, ahir i avui
Josep Turon

Sempre ha estat un referent important en la història i vida de Blanes. Ja en temps dels Comtes de Cabrera es fa un regla­ment especial de pesca per regular la seva explotació, molt abundant. En aquell temps la platja era immensa, la Tordera havia fet el seu delta, imponent. Fins i tot es formaven dunes que es movien al ritme dels temporals.
Els cultius, vinya i cereals, eren controlats pels feudals. El poble va estar durant molts anys sotmès, fins la desamortitza­ció de Mendizábal, moment en què el poble va poder adqui­rir els terrenys. La fil·loxera va matar les vinyes i es feren els regadius. Es va protegir la immensa platja plantant els pins. El poble ignorava el paratge, era lluny i sense objectiu, sols els pagesos se n’aprofitaven durant la guerra per fer-hi llenya. Després, en temps de Franco, va tenir un nou ús: un cam­pament de soldats; al no haver-hi casernes i amb tants nois servint es féu un campament provisional que va durar uns quants anys. Però la platja estava lliure, només s’utilitzà per a les drassanes. Hi hagué durant molts anys un vaixell aban­donat mig construït. La sorra es desplaçava, sense problemes, segons el temps que feia.
Ara és diferent, ha vingut el turisme, i els pins i la immensa platja, lliures, han estat un reclam immillorable per progra­mar-ho tot: hotels, càmpings, apartaments, locals comercials, d’oci... Tot el que demanava aquest nou projecte. Tot s’ha urbanitzat, primer per fer habitatges protegits, més enrere, després fins a la platja, una avinguda central massa agosarada, com veiem ara. Avui tenim greus problemes per causes diver­ses. Els sabrem resoldre?

--------------------------------------------------------------------
Font: Revista Actual N.161 Juny 2008, pàg. 28...

http://www.actualrevista.net/downloadpdf.php?id=8242&name=revista_ACTUAL_No_161

http://www.actualrevista.net/index.php?content_id=8230

Oficis i vivències d’ahir i d’avui
Josep Turon

Penso com i de què vivia Blanes fa més de cinquanta anys. No té cap tipus de comparança amb avui. Abans artesans, avui tecnologia. Ahir vivíem principalment de l’agricultura, pesca i fàbriques tèxtils. La població no excedia els 7.000 habitants i l’agricultura demanava gent que li solucionés els problemes, per tant ferrers, basters, carreters, boters, esparters…, els pes­cadors de les barques, arts de pescar… I al tèxtil hi treballava moltíssima gent, especialment dones. Altres indústries com­plementàries eren corretges, begudes, carns, bòvila, inclús terrissa. Asseguts al carrer vèiem qui feia sola per a espar­denyes. Les dones tenien feina a la confecció, modistes amb taller i noies d’ajudants. D’altres feien de minyones. Qui se’n recorda avui de tot això?
Tot ha canviat. El que necessitem ve de tot arreu, controlat per “multinacionals”. La tecnologia ho domina tot. La roba es fa als llocs més llunyans, el menjar preparat ídem, les cases les fan grans promotores en urbanitzacions. L’agricultura es redueix a poquíssimes persones, tot mecanitzat. La pesca amb sofisticats medis. Les fàbriques fallides, sols de moment fa la viu-viu l’antiga SAFA. Fins quan? De tot això en diem “glo­balització”. No obstant això, arribem quasi als 40.000 habi­tants, veiem les carreteres plenes de cotxes, tendes luxoses, bars, hotels, càmpings… El comunisme salta a la vista, la gent es queixa, però qui hi posa fi?
El miracle ha estat el Turisme. Ara vivim en contacte amb tot el món. Realment una nova perspectiva. On ens portarà?

------------------------------------------------------------------------
Font: Revista Actual N.160 Maig 2008, pàg. 32...

http://www.actualrevista.net/downloadpdf.php?id=8068&name=revista_ACTUAL_No_160

http://www.actualrevista.net/index.php?content_id=8145

Els pagesos de Blanes ahir i avui
Josep Turon

Blanes, d’escàs terme municipal, fou un poble on l’agricultura sempre tingué una importància considerable, fins als anys 60. Quan el Sindicat agrícola aglutinava tots els pagesos, hi havia més de 300 socis. Tots tenien animals, cavalls o mules per a treballar, i molts també tenien vaques per a la llet i porcs per a la matança particular. També hi havia un parell de ramats d’ovelles i algunes cabres, de la gent regularment vinguda del sud.
L’agricultura es dividia en dues àrees: el secà, que conreava la vinya als turons de l’entorn, fins a termes de Lloret (Papalús) o Sant Daniel; i al pla, els regadius. La vinya fou un cultiu tradicional, de tal forma que s’instal·laren aquí dues caves de les més antigues de Catalunya. Una d’elles, avui sense ceps, la Montferrant, amb un prestigi ben guanyat.
El vi i el seu comerç era reconegut a l’entorn i fins i tot s’havia exportat a les Antilles. El seu distintiu era una branca de pi penjada a la façana de les cases, a les entrades de les quals, molt grans, s’hi arrengleraven les bótes de la collita. Els cups i les premses eren habituals.
Els regadius, poc extensos i molt repartits, no eren suficients per a viure, però el seu rendiment era extraordinari, patates primerenques, fesols de secar i tendres, tota mena de verdu­res. Fins als regadius del final de la Tordera, s’hi cultivà, amb molt d’èxit, arròs...
Però arribaren els anys 60, Espanya es va obrir cap a Europa i tot va canviar radicalment. Vingueren turistes que s’allotjaren al poble i és clar, les corts dels animals feien pudor... Men­trestant tot es va mecanitzar i els animals per a treballar des­aparegueren. Els pagesos petits de moltes vinyes van plegar i allà s’hi van fer urbanitzacions. Altres terrenys s’abandonaven pel seu poc rendiment, fins que aquest cultiu va desaparèixer, només va continuar el pagès que posseïa prou terra de regadiu per a amortitzar el cost que suposava la mecanització. Les poques vaques que quedaven es van refugiar a les cases de pagès o bé a alguna vaqueria, al camp. No van tardar gaire a desaparèixer, igual que la resta d’animals. I ara, els pocs pagesos que resten són hortolans especialitzats, amb tota mena de maquinària i amb magatzems al camp. Així estem avui, sense ramaderia i quasi sense agricultura.

-----------------------------------------------------------------------------
Font: Revista Actual N.159 Abril 2008, pàg. 33...

http://www.actualrevista.net/downloadpdf.php?id=7989&name=revista_ACTUAL_No_159

http://www.actualrevista.net/index.php?content_id=8060

Aiguamolls d’ahir i d’avui
Josep Turon

Els deltes dels rius estan exposats a inundacions, i el resultat d’això és que hi queden embassaments, en diem gorgs. També per escórrer el pla es feren “valls” que anaven a les rieres. Així era el delta de la Tordera. A Tordera, a unes arbredes prop del riu que habitualment s’inunden, hi habiten aus autòcto­nes d’aiguamolls (ànecs, fotges, polles d’aigua). Fins i tot hi han col·locat oques domèstiques. A Blanes tenim el gorg d’en Montells, on hi creix la “balca”, que utilitzàvem per enforcar les cebes, alls i per fer el cul de les cadires; canyissos per les tanques dels jardins; ple de granotes que a la nit donaven el seu concert... Funcionava el rec de Jalpí, que feia moure els molins de Roig, de la Roca i d’Avall i servia de rentadora de les dones del barri. Però, què ha passat? Tot s’ha eixugat. Al gorg d’en Montells només s’hi troben bardisses. Els “valls” dels camps no fan falta. El rec de Jalpí no raja. Ha arribat doncs el canvi climàtic? Ja és aquí l’anunciada sequera? Qui en té la culpa, el canvi de temps? No, també nosaltres amb el “progrés”.

----------------------------------------------------------------------------
Font: Revista Actual N.158 Març 2008, pàg. 33...

http://www.actualrevista.net/downloadpdf.php?id=7921&name=revista_ACTUAL_No_158

http://www.actualrevista.net/index.php?content_id=7985

La vida de la Tordera ahir i avui
Josep Turon

Parlo de la Tordera com un riu curt, des del Montseny fins al mar. Molt treballador, de tal forma que ha fet un delta de moltes hectàrees de terres al·luvials, sorrenques, lleugeres, aptes per tota mena de cultiu de plantes mediterrànies, que comprèn part de les terres de Tordera, Palafolls, Blanes i Mal­grat. S’hi emmagatzemaven immensitat de dipòsits d’aigua a pocs metres de la superfície, però quan no plovia prou, el riu anava sec. La sorra era neta i es desplaçava riu avall quan les avingudes eren fortes. Així s’anà format el delta i s’ompliren les platges. Però..., comencen a explotar les fonts del Mont­seny per embotellar aquesta aigua pura i rendible, més avall també l’aigua del riu fou explotada per les indústries, deixant els residus tòxics. I a la fi arriba el turisme, creixeren els pobles exageradament, i en necessitar molta aigua es feren captacions més avall, xuclant tot el dipòsit de tants anys. Mentrestant la llera s’ha omplert de tota mena de vegetació, inclús arbres, i tot plegat fa que la sorra no es mogui i no arribi fins a mar. Del riu s’ha tret sorra per a la construcció i se n’ha tret molta de dintre del mar. No és estrany doncs que ara hagin sortit els problemes que veiem. Pobra Tordera! I pobres de nosaltres!

----------------------------------------------------------------------------
Font: Revista Actual N.153 Octubre 2007, pàg. 28-29...

http://www.actualrevista.net/downloadpdf.php?id=7463&name=revista_ACTUAL_No_153

http://www.actualrevista.net/index.php?content_id=7516

Recó d’en Portes i La Plantera
Josep Turon

Durant molts anys vaig ser el veterinari municipal de Blanes. La primera vegada fou d’interí els anys 40. Llavors vivia a Pala­folls, d’on en sóc fill. Venia cada dia amb bicicleta i entrava a Blanes per La Plantera. Com era La Plantera? Hi havia dos molins, el de la Roca a l’entrada i el d’Avall al mig. Hi corrien dos regs d’aigua, un que moria als Molins provinent de la Mina de Jalpí, d’aigua tan excel·lent que se’n feien gasoses més cares que les corrents, i que desembocava al peu de La Palomera. L’altre era el Vall d’en Burg, que recull les aigües pluvials de la part de Sant Daniel i desguassa un xic més avall. En mig de les corrents hi havia un paisatge esplèndid, presidit per la impo­nent torre de la Plantera. Majestuosos arbres de ribera vore­javen les corrents i enmig l’herba creixia ufanosa en un prat natural deliciós. A la riba de la riera les dones dels barris ren­taven i estenien les robes, com veiem a les fotografies antigues. Els xiquets xipollejaven a la corrent. El Vall d’en Burg feia les seves avingudes o minvades segons fos el temps sec o plujós.
Però els molins deixaren de funcionar, la poderosa Safa s’apoderà del rec i el Molí d’Avall el convertí en una residència dels treballadors nouvinguts. S’utilitzaren noves fibres artifi­cials que necessitaven molta aigua i química, sulfur rosa que la deixava putrefacta. Quan la corrent d’aigua dels molins ja era seca, no es féu altra cosa que utilitzar-la pel desguàs d’aquest immens residu que acabava al peu de la Palomera. Imagineu-vos el resultat, una contaminació i pudor repel·lents a tot l’indret, més violentes segons la direcció del vent. Blanes llavors agafà fama per la pudor del rec de la Safa. L’empresa, ja tot degradat, ho havia comprat. Quedà tot podrit, els arbres morts i l’herba seca, només hi creixien brosses i rates. Feia horror passejar-hi.
Però també aquestes fibres s’esvaïren, i al quedar sec el rec de la Safa, quanta porqueria van deixar-hi! La zona es va convertir en les escombraries de tothom.
Llavors l’Ajuntament, presidit per l’Alcalde el senyor Valls, va posar-hi mà. Parlaren amb la Safa i com que no els interessava el lloc ja degradat, van comprar-ho.
Es comencà una altra història. S’urbanitzà la zona de La Plan­tera, eliminant la magnífica i històrica torre de l’entorn de la Vall d’en Burg. Naturalment s’hagué de sanejar la zona, cobrint la vall per fer-hi una avinguda ampla. Quedava l’entorn degra­dat del rec, que va costar molt de netejar perquè hi havien deixat tota mena de residus... Però la situació tan favorable féu que a l’engrandir-se enormement el barri es fes la sortida per pujar als Pavos, i la circumval·lació a Blanes tingués èxit per edificar tot seguit.
Quedava encara l’esplanada entre els Pins, ja edificat, i el barri del Recó d’en Portes. Un espai grandiós, s’hi féu el pavelló esportiu, hi havia el camp de futbol... I la resta, molts plans, el més delirant el de l’arquitecte japonès Arata Isozaqui. Quin miracle! Amb tan poc temps el terreny més degradat fou triat per ser urbanitzat per un dels arquitectes més famosos del món! Ara, amb els canvis de plans dels nous governs no sé que se’n farà. De moment ja hi ha l’estació d’autobusos, la Biblioteca Comarcal de la Selva i l’Oficina de Turisme, la casa d’esplai dels mariners, i la possibilitat de totes les decisions factibles.
Amb pocs anys com canvien els destins dels llocs d’un poble!