dimecres, 10 de maig de 2017

La lenta agonia dels Estanys de Tordera 10/5/2017

Vull començar posant èmfasi en una realitat que mai hem d’oblidar per no caure en errors freqüents... Malgrat les agressions patides i malgrat els esforços de molts per vendre els Estanys de Tordera com espais degradats i marginals lluny del seu esplendor original, la tossuda realitat és que encara són els espais naturals amb més biodiversitat i amb més valors naturals de tota la comarca si no de la província. I encara més, tots ells poden recuperar o augmentar aquell esplendor original perdut amb molta facilitat i de manera gairebé instantània només gestionant-los correctament i eliminant o revertint les agressions patides, i tot gràcies a la ràpida i fàcil recuperació de les espècies vegetals i animals que, tossudament, encara viuen i es refugien en aquests espais. Negar aquesta realitat només té sentit si el que es vol és transformar-los en equipaments lúdics i esportius o senzillament eliminar-los, que és la direcció que han pres totes i cadascuna de les administracions que intervenen.

I és que en cap moment pretenc donar una imatge catastròfica o derrotista d’uns Estanys de Tordera desapareguts, ans el contrari, això és una visió optimista i en positiu perquè si una cosa tinc clara és que... encara estem a temps.

Prat inundable de l'Estany de Can Torrent l'any 2011. Actualment és un camp drenat on proliferen bardisses, peus joves de freixes i plantes ruderals.

Aquest text té com a objectius primer donar una visió general de la situació actual dels Estanys de Tordera, espais naturals “protegits” alguns dins el PEIN i la XN2000 juntament amb el riu Tordera (la veritable joia en brut de la natura a la Baixa Tordera que mereix tot un treball a part) i altres no però que consten a l’Inventari de Zones Humides de Catalunya, mai sobre un estany concret, i centrant-se només en l’aspecte hídric perquè, com es descriu més endavant, la resta també mereix un treball a part. El segon i principal objectiu és descriure què s’hauria de fer i com s’haurien de gestionar aquests estanys no només per protegir lo que encara queda (que insisteixo, és moltíssim) sinó per recuperar lo perdut durant els darrers anys tot i les seves figures de protecció.

Per fer-lo més comprensible i digerible s’ha estructurat de la següent manera...


  1. Introducció
  2. Són basses o estanys?
  3. Canvis importants en el règim hídric dels Estanys de Tordera
  4. Canvis ocasionats en la flora i la fauna dels Estanys de Tordera
  5. Volem estanys a Tordera, sí o no?
  6. Què s’hauria de fer als Estanys de Tordera?
  7. Les falsedats més comunes envers els Estanys de Tordera i la seva gestió



1.- Introducció

Fa temps que parlo del drenatge dels Estanys de Tordera, molts d’ells espais naturals “protegits” en part com d’Interès Natural (PEIN) i com Lloc d’Interès Comunitari (LIC de la XN2000) però també inclosos, amb altres espais, com Espais d’Interès Natural Específic al planejament municipal (POUM).

Els darrers anys m’he topat sovint amb el típic “és cosa de la sequera”, que certament ha castigat i molt la Baixa Tordera els últims 5 anys, i de manera més genèrica amb la típica excusa del “canvi climàtic” que darrerament està de moda per explicar-ho tot, sigui encertat o no. Malgrat això, sempre he dit que amb sequera o sense, amb canvi climàtic o sense, els Estanys de Tordera han estat drenats i degradats en ser transformats en simples basses temporals envoltades de bardisses i que per molt que plogui no podran recuperar-se perquè s’ha modificat el seu règim hídric (que afecta greument a la flora i fauna que van originar la seva teòrica protecció)... i és que no són simples basses per criar ànecs collverds, sinó un ecosistema complex i característic que res té a veure amb la moda de fer basses permanents envoltades de carrils, arbres plantats en línia i observatoris com volent tenir a prop de casa una mena d’imitació en miniatura dels Aiguamolls de l’Empordà.

Aquest any ha plogut, ja ningú pot dir que no s’inunden els estanys (que no basses) per la sequera i qualsevol pot anar i veure com els torrents d’alimentació hídrica continuen, a dia d’avui, aportant aigua a aquests espais “protegits”. Ara bé, també pot anar i veure com aquesta aigua que abans inundava les freixedes, rouredes, molleres i camps perifèrics (no només la petita bassa o cubeta central) marxa de seguida canal de drenatge avall... i és que no són simples basses envoltades de terrenys secs, sinó depressions del terreny que inclouen la cubeta central sí, però també herbassars, prats, boscos de ribera i camps inundables, tots ells inclosos al PEIN i a la XN2000 que abans de les “modificacions” en el traçat i en les característiques dels canals de drenatge també s’inundaven formant part d’aquest ecosistema i garantint la presència d’aigua als estanys durant més temps, no només unes setmanes (a més volum d’aigua retinguda, més triga en assecar-se l’espai) i la presència d’unes espècies vegetals i animals que ara, per manca d’aigua o per poca durada d’aquesta a l’espai, es veuen substituïts per altres gens característiques d’una zona humida o gens atractives des del punt de vista naturalístic o proteccionista.

Doncs sí, aquest dies he tornat a escoltar el típic “no estan drenats, he anat i hi ha aigua a l’estany” referint-se només a la cubeta central i sense tenir en compte que aquesta, per sí mateixa, no garanteix ni la presència d’aigua a l’espai a la que faci una mica més de calor ni la reproducció o presència de les espècies objecte de protecció que es veuen, o ofegades per altres menys dependents de l’aigua estancada, o sense temps de completar el seu cicle reproductor en assecar-se tot molt d’hora.

Sense entrar en gaires tecnicismes, fent servir un llenguatge planer i uns gràfic simples... perquè vull que ho entenguin fins i tot els responsables directes d’aquesta lenta agonia... intentaré exposar per què parlem de drenatges tot i que hi hagi aigua a la cubeta central.


2.- Són basses o estanys?

Lo primer que s’ha de tenir clar és què i com són els Estanys de Tordera... depressions del terreny amb inundació temporal a on les diferents cotes determinen el nivell i la temporalitat d’aquesta inundació, així com les comunitats vegetals i animals que hi viuen... mai una bassa d’aigua permanent a manera de forat envoltada d’arbres, tanques, gespa, camins o observatoris per veure ànecs collverds i bernats pescaires capturant peixos.

El seu caràcter temporal (no sempre inundat) determina la seva flora i fauna, i aquesta està perfectament adaptada a aquest règim hídric fins al punt de dependre d’ell en la majoria de casos. Els canvis en aquest règim afecten i modifiquen la composició vegetal i animal de tot l’espai, ja sigui per inundació permanent amb la colonització d’espècies al·lòctones i generalistes que acaben substituint a les autòctones i locals, ja sigui per manca d’aigua o períodes d’inundació més curts que impedeixen la seva supervivència o reproducció essent també substituïts per altres millor adaptades al nou règim.

Aquesta característica ha fet dels Estanys de Tordera refugi d’algunes de les espècies (tant vegetals com animals) més interessants i amenaçades del territori, abans molt més comunes i esteses, però a la vegada dificulta moltíssim el seu ús lúdic i turístic perquè... quin sentit té un observatori d’aus o un cartell amb granotes i blauets davant d’un camp total o parcialment sec durant l’època de l’any amb més usuaris potencials?... Això ha portat a pensar (erròniament) que la millor manera de compatibilitzar les espècies aquàtiques animals i vegetals amb la seva observació o l’ús social de l’espai és tenir sempre una gran bassa d’aigua, sempre amb aigua, que facis el que facis acabarà plena de peixos exòtics, tortugues de Florida, ànecs domèstics o quasi, i de tant en tant alguna au migratòria rara que faci les delícies dels ornitòlegs bimberos... i això no és un estany, sinó una bassa que imita la cubeta principal d’un estany però sense la flora i la fauna pròpia dels estanys.

Bosc inundable amb càrex a l'Estany de Can Torrent l'any 2010. Amb el darrer drenatge ha deixat de ser-ho en estar a cota superior del nou canal de drenatge i només s'inunda la cubeta principal i la vegetació circumdant a cotes més baixes

Els Estanys de Tordera són, en general (sempre parlo de generalitats, no de particularitats de cadascun dels estanys), una cubeta central relativament fonda que es manté inundada la major part de l’any (menys de mitjans o finals de l’estiu a començaments de la tardor o de l’hivern, en que per norma està completament seca), envoltada d’uns terrenys inundats bona part de l’any i coberts de jonqueres, càrexs, canyissars, herbassars i altres comunitats aquàtiques semblants, que a la vegada estan envoltats d’un bosc de ribera inundable especialment a l’hivern i bona part de la primavera, amb freixes, verns, roures, gatells, oms, salzes, àlbers molts de grans dimensions i amb vegetació aquàtica o semi aquàtica ocupant el terra, i que a la seva vegada estan envoltats de prats i camps inundables només unes setmanes o mesos amb precipitacions importants. La distribució i extensió de cadascun d’aquests ambients varia considerablement d’un estany a altre però tots mantenen aquest mosaic general. Això implica que, bona part de l’any (en especial a l’hivern i a la primavera) sigui totalment impossible accedir a la cubeta central (la zona d’aigua oberta i sense vegetació) sense haver de ficar-te a l’aigua i, com sempre he dit, per veure els xarxets, les fotges o els rasclons has de creuar el bosc inundat i mullar-te el cul. En termes de successió ecològica natural es pot dir que els Estanys de Tordera es troben a mig camí entre un estany de nova creació i un bosc de ribera madur.

Làmina exemple de successió ecològica d’estany de nova creació a bosc madur

Qui projecta, executa o fomenta grans basses permanents a la Tordera només està introduint ambients nous a l’ecosistema que no només són un desastre per sí mateixos (simples granges d’espècies exòtiques i generalistes) sinó que perjudiquen greument als estanys naturals propers per contaminació directa d’al·lòctons. Potser algú té la temptació de pensar que aquesta mena d’ambients existien en el passat, especialment quan es formaven nous estanys amb trencs i torderades i encara no s’havien omplert de materials en un procés de successió natural (el mateix que ha originat els actuals Estanys de Tordera)... d’acord, molt bé però... llavors no hi havien les espècies exòtiques d’ara, ni la pressió demogràfica d’ara, ni els usos d’ara, ni el territori era com ara,... i encara ningú ha trobat la fórmula secreta per evitar aquesta mena de problemes, ni posant una tanca metàl·lica de sis metres d’alçada, i electrificada, envoltant les basses, vaja!... I dir que sempre és millor això que res és fals, és un problema ho miris com un miris i si vols basses d’aquestes, almenys has de ser conscient i dir-ho que ho fas com equipament lúdic, mai com a millora ambiental. Què dir si lo que es fa és substituir un estany natural per fer una bassa permanent amb l’excusa d’una falsa recuperació o restauració ambiental de l’espai!

Lo segon que s’ha de tenir clar és quin és el règim hídric “normal” d’aquests estanys, i lo de normal entre parèntesis ve donat per la climatologia, amb anys d’inundació important en que no s’asseca mai del tot la cubeta central, o amb episodis secs en que només s’inunda mig any o menys. Lo d’ara, amb només 1 o 2 mesos d’inundació i només la cubeta principal és o extraordinari (que jo no recordo ni de petit) o com a conseqüència dels canvis i drenatges produïts recentment com s’explica més endavant.


3.- Canvis importants en el règim hídric dels Estanys de Tordera

Originàriament, i fruit tant de les característiques del terreny (sorrenc, principalment grans planes sedimentàries d’al·luvions de la Tordera i dels seus afluents) com del seu origen (o depressions del terreny a conseqüència de l’excavació d’un curs fluvial en cas de crescuda i trenc, o porcions de la plana al·luvial negades de drenatge per l’acumulació de sorres en forma de barra) la inundació o no d’aquests estanys depenia més del nivell freàtic de l’aqüífer que de les precipitacions o laminacions de torrents o rieres. Aquest fet s’ha traslladat fins a dia d’avui com un talla i pega continu d’un text a un altre tot i que ja no sigui cert (com s’explica més endavant).

Dècades, quan no segles, d’acumulacions de restes vegetals i animals, així com de transformacions del territori, han fet d’aquests espais depressions del terreny que l’envolta que s’inunden per la retenció d’aigua de pluja i per laminació de torrents i canals que hi desemboquen sobre una densa capa impermeable de fangs i terres vegetals. Actualment el nivell freàtic no determina, ni de lluny, el nivell o els períodes d’inundació dels estanys, sinó la quantitat d’aigua retinguda que trigarà més o menys en assecar-se del tot depenent de les precipitacions locals, amb anys en que pot continuar la cubeta central inundada fins i tot en ple estiu per molt que es xucli de l’aqüífer.

Dit d’altre manera... al contrari del que s’ha explicat sobre aquests estanys, el seu nivell d’inundació no depèn del nivell freàtic de la plana al·luvial (ja no baixa al mateix temps que l’aqüífer), sinó del nivell màxim d’inundació del terreny i de la climatologia local (a més nivell màxim d’inundació més capacitat de retenir grans volums d’aigua, i a més volum d’aigua retinguda, més trigarà en assecar-se i si ho fa del tot).

En condicions normals (insisteixo en lo de normal... sense les actuals alteracions) hi ha un canal o torrent que drena els camps de la plana al·luvial circumdant que desemboca directament a l’estany o que el creua lateralment laminant les seves aigües en ser terrenys menys elevats que l’entorn i que la sortida del canal. Aquestes aigües s’estanquen a l’estany (cubeta principal, jonqueres, herbassars, bosc de ribera i prats) perquè no troben cap sortida a cota inferior. O dit d’altre manera... fins que no s’inunda del tot l’estany (no només la cubeta) l’aigua no continua canal lateral o sobreeixidor avall. A això l’anomenem nivell màxim d’inundació que, en condicions normals, abasteix tot o gairebé tot l’espai natural “protegit”, tant la cubeta principal com el bosc de ribera i els camps adjacents.

Gràfic resum del nivell màxim d’inundació dels Estanys de Tordera sense alteracions.
Sector central de l'Estany de Cal Raba, l'únic que manté alguna cosa semblant al nivell màxim d'inundació abans del drenatge parcial del 2009. No només s'inunda la cubeta principal i la vegetació que l'envolta, sinó que també el bosc de ribera contribuint a augmentar el volum d'aigua de l'espai i el període d'inundació.

Un cop deixa d’entrar aigua superficial a l’estany, normalment a mitjans de la primavera, i amb una pujada important de les temperatures i de la transpiració vegetal, el nivell (i volum) de l’aigua de l’estany comença a minvar i, normalment, a començament de l’estiu només la cubeta principal, la vegetació riberenca que l’envolta i els canals laterals continuen inundats, ni el bosc de ribera tot i que manté la humitat suficient al terra com per mantenir la seva estructura vegetal característica, ni els camps del voltant que són els primers en assecar-se del tot. A això l’anomenem nivell mitjà d’inundació que, en condicions normals, abasteix només els terreny a cota inferior del bosc de ribera, tant la cubeta principal com les jonqueres, herbassars o canyissars que l’envolten i els canals laterals.

Gràfic resum del nivell mitjà d’inundació dels Estanys de Tordera sense alteracions.
Prat inundable a l'Estany de Can Torrent a nivell mitjà l'any 2009. Es mantenien inundats totes les cotes baixes (cubeta, herbassars, canals,...) durant tota la primavera i fins a començaments d'estiu. Actualment aquest prat està drenat i al seu lloc proliferen bardisses i peus joves de freixes i salzes.

Amb el pas de l’estiu, amb temperatures molt elevades i escasses precipitacions, el nivell (i volum) de l’aigua continua minvant fins a quedar restringit a les parts més fondes de la cubeta principal (que no forat). Depenent de la climatologia anual, aquesta cubeta pot queda completament seca en anys secs o totalment inundada en anys plujosos. I així continuarà fins a mitjans de tardor o principis de l’hivern en que les precipitacions importants tornin a omplir l’estany iniciant una altre vegada el cicle hídric de l’espai. A això l’anomenem nivell mínim d’inundació que, en condicions normals, acostuma a ser un gran toll fangós envoltat de milers de plançons de plantes pioneres que ocupen el llit sec de la cubeta contribuint a estructurar i compactar el terra.

Gràfic resum del nivell mínim d’inundació dels Estanys de Tordera sense alteracions.
Cubeta principal de l'Estany de Can Torrent l'agost del 2010. Abans del drenatge de l'espai el gran volum d'aigua amb nivells alts d'inundació permetia que sempre hi hagués aigua disponible durant tot l'any o gairebé.

En aquestes condicions “normals” la vegetació ruderal o al·lòctona no troba les condicions adients per colonitzar l’espai, les comunitats vegetals pròpies de les zones humides proliferen i es distribueixen per les diferents cotes i graus d’inundació, i les espècies animals autòctones troben diferents hàbitats idonis per alimentar-se, refugiar-se i reproduir-se mentre que les exòtiques (peixos, per exemple) es veuen limitades per la manca d’aigua permanent. I és per aquest motiu que en aquests estanys encara es poden trobar gran quantitat de plantes, amfibis, rèptils, ocells, mamífers i invertebrats d’interès naturalístic i proteccionista que no trobarem en grans estanys o basses permanents transformats en zoològics a l’aire lliure d’espècies exòtiques invasores per molt protegits i famosos que siguin, o per molt diners que inverteixin en fer projectes de reintroducció o programes de cria en captivitat.

Els darrers anys però, i no parlo del segle passat, sinó ja inclosos al PEIN primer i la XN2000 més tard, i en especial els darrers 9 anys, tots i cadascun dels Estanys de Tordera han patit greus agressions que han incidit molt directament en el seu règim hídric quan no directament s’han eliminat hectàrees senceres sota capes de sauló. Alguns de manera més dràstica i altres de manera més “subtil” però, i això és lo més greu, sempre amb el coneixement i vistiplau de totes i cadascuna de les administracions competents en la seva gestió o preservació.

L'Estany de La Júlia l'agost del 2006, exemple de com es mantenia l'aigua a la cubeta principal fins i tot a l'estiu abans dels canvis en el règim hídric.
L'Estany de la Júlia el 2007. La cubeta principal va ser transformada en una simple bassa amb canal de drenatge i els prats inundables finalment es van omplir de sauló. Actualment la bassa només s'inunda temporalment i la resta de l'espai és un camp aixecat sense inundació per a la pastura de cavalls.

No faré ara un llistat de totes aquestes agressions, ja que en aquest cas parlem del règim hídric alterat, i em limitaré a explicar en què consisteix el drenatge dels Estanys de Tordera...

Ja sigui per eliminar directament l’estany (La Júlia per exemple), ja sigui per assecar o guanyar camps de conreu (Can Torrent o Prats d’en Gai per exemple), ja sigui per fer visitable l’espai (La Roureda per exemple), ja sigui per motius urbanístics (Cal Raba per exemple), sigui pel motiu que sigui els darrers anys s’han creat, ampliat, modificat o transformat tots i cadascun dels canals laterals de drenatge (quan no directes i a saco) baixant considerablement el nivell màxim d’inundació dels estanys i impedint la inundació de la major part de la seva superfície, quedant només inundable la cubeta central (La Júlia, Prats d’en Gai o La Roureda), aquesta i la vegetació de ribera circumdant (Can Torrent) o només el terç central de l’espai (Cal Raba). I parlo només dels Estanys de Tordera inclosos al PEIN i la XN2000 perquè podem dir el mateix de l’Estany de Bancells, l’Estany de Mas Mateu, el Molí d’en Puigvert, el Bosc de Mas Julià, etc, etc, etc,.. només com a espais més importants.

Nou canal de drenatge de l'Estany de Cal Raba al sector sud el novembre del 2009. Com que es comunica amb el sector nord (actual Estany) per sota de la carretera, des de llavors només s'inunda un terç de l'espai. Potser ara alguns tenen la resposta de per què abans hi havia aigua a l'estany tot l'any i ara no.

Com he explicat anteriorment, el nivell màxim d’inundació el determina la cota en la que l’aigua troba una sortida de l’estany. Com que totes aquestes cotes han baixat considerablement (normalment obrint un canal, aprofundint el ja existent o eliminant obstacles i motes) actualment ja no s’inunden ni els camps i prats adjacents al bosc de ribera, ni el propi bosc de ribera que en el millor dels casos resta parcialment entollat uns dies i gràcies. Com a resultat d’aquesta alteració, el volum màxim d’aigua retinguda als estanys queda reduït en el millor dels casos a la zona central (cubeta principal i vegetació riberenca que l’envolta) quan no només a la cubeta i gràcies. Lo que abans anomenàvem nivell mitjà d’inundació (més o menys a finals de la primavera i principis de l’estiu) ara és el nivell màxim que s’assoleix a l’hivern i a començaments de la primavera quan les precipitacions són generoses.

Gràfic resum del nivell màxim d’inundació dels Estanys de Tordera un cop alterats amb canals de drenatge.

Com a conseqüència d’aquesta disminució important en el volum d’aigua retinguda, amb l’arribada de les temperatures altes i d’una major transpiració de la vegetació (agreujada pels canvis en la estructura vegetal que s’explica més endavant), en qüestió de setmanes el nivell (i volum) de l’aigua disminueix ràpidament quedant inundada només la part central de la cubeta (si l’any ha estat plujós) ja a mitjans de la primavera quan, en condicions “normals”, hauria d’estar gairebé tot l’estany inundat o com a mínim a nivell mitjà.

Gràfic resum del nivell mitjà d’inundació dels Estanys de Tordera un cop alterats amb canals de drenatge.

En aquestes condicions, l’estany queda completament sec fins i tot abans d’arribar a l’estiu i així continuarà com a mínim fins a finals de la tardor o començaments de l’hivern en el millor dels casos... resumint... gairebé tot l’estany no s’inunda mai (prats, camps, bosc de ribera,...) i la part que s’inunda està més temps seca que amb aigua quan abans podia tenir aigua tot o gairebé tot l’any.

Gràfic resum del nivell mínim d’inundació dels Estanys de Tordera un cop alterats amb canals de drenatge.

Dir que continua havent aigua als estanys “quan plou molt” és més una broma pesada que una realitat per molts motius com s’ha explicat però, principalment, perquè es redueix “l’estany” a una simple cubeta d’aigua oblidant que la resta de l’espai també ho és i com a part importantíssima per al règim hídric natural que dóna característiques i valors naturals propis i únics.

 Trencament de la mota que impedia el drenatge dels Prats d'en Gai el 2014
Canal de drenatge que creua els Prats d'en Gai a cota inferior de la resta de l'espai, que ja no s'inunda. Any 2016
Camp de conreu guanyat als Prats d'en Gai amb el drenatge nou (el canal de drenatge està a la dreta de la fotografia). Any 2016
Freixeda "inundable" dels Prats d'en Gai després del drenatge. Ja no s'inunda mai gairebé la totalitat de l'espai i la vegetació aquàtica s'asseca. Any 2015
Bosc de ribera "inundable" dels Prats d'en Gai l'any 2016. Bardisses i altres plantes ruderals colonitzen i proliferen a l'espai en substitució de les plantes hidròfiles com a conseqüència de l'ara nul·la inundabilitat.


4.- Canvis ocasionats en la flora i la fauna dels Estanys de Tordera

Els principals canvis ocasionats a l’espai a conseqüència dels canvis hídrics, i més visibles, són la modificació i substitució de les comunitats vegetals de l’espai i l’acceleració de la successió ecològica natural (pròpia de qualsevol zona humida) cap a un bosc madur tancat i sense inundació temporal. Menys evident a simple vista però tant o més greu que els anteriors és la pèrdua de biodiversitat i la substitució d’espècies autòctones d’alt valor naturalista i conservacionista, en especial aquelles que depenen dels hàbitats aquàtics, per altres més oportunistes i menys atractives.


Modificació i substitució de les comunitats vegetals

Com ja s’ha comentat anteriorment, la distribució i extensió de les espècies i comunitats vegetals dels estanys depenen de les diferents cotes d’inundació i dels diferents períodes amb aigua, havent zones de l’estany on hi ha vegetació adaptada a inundacions curtes (de poques setmanes), a inundacions mitjanes (entre uns mesos i mig any o més) i a inundacions prolongades (o gairebé permanent). Així doncs, a un mateix estany hi ha tot un ventall de comunitats hidròfiles en mosaic (prats inundables, càrexs, herbassars, jonqueres, canyissars, boscos de ribera,...) que són refugi i hàbitat idoni de multitud d’espècies d’alt valor naturalístic.

Gràfic resum bàsic de les comunitats vegetals dels Estanys de Tordera sense alterar.

També com a conseqüència d’aquest règim hídric dels terrenys inclosos a aquests espais naturals, la vegetació ruderal o al·lòctona dels terrenys que l’envolten (aixecats amb sauló o completament drenats) no troba les condicions adients per colonitzar l’interior de l’estany i de manera natural es crea una tanca hidrològica que separa les comunitats hidròfiles (tancades als estanys, torrents i canals del voltant) de les ruderals o típiques del bosc mediterrani circumdant (sempre al voltant dels nivells màxims d’inundació).

Com a conseqüència directa de la pèrdua d’inundabilitat o de la durada prolongada d’inundació de grans extensions d’aquests estanys en baixar de manera artificial el nivell màxim amb un drenatge parcial o total, les condicions hidrològiques del terreny varien dràsticament i fan variar la distribució i extensió de les comunitats hidròfiles de l’espai, ja sigui disminuint la superfície ocupada, ja sigui canviant la seva ubicació, ja sigui rarificant-se o fins i tot desapareixent, però sempre reduint-se tant en extensió com en varietat.

Acompanyant el canvi de nivell màxim d’inundació i la disminució de l’extensió de terreny inundable, la tanca hidrològica que separa les comunitats hidròfiles de les ruderals i de bosc mediterrani típic penetra a l’interior de l’estany facilitant la colonització i expansió de bardisses, espècies ruderals i al·lòctones que acaben substituint a les hidròfiles que abans dominaven tot l’espai. A on abans hi havia un bosc de ribera o una roureda inundable amb vegetació aquàtica i herbassars humits al seu interior, per exemple, ara hi ha un bosc sec ple de bardisses i herbes seques que res tenen a veure amb una zona humida característica de la regió.

Gràfic resum bàsic de les comunitats vegetals dels Estanys de Tordera un cop modificats amb drenatges.

Per altre banda, les espècies arbòries (especialment els freixes i els salzes) colonitzen amb facilitat l’interior de la cubeta principal i dels herbassars del voltant en disminuir el temps màxim d’inundació, omplint-se en pocs anys gairebé tot l’interior de l’estany (les cotes més baixes) de petits nous peus d’arbres que ocupen i tanquen les antigues làmines d’aigua lliure contribuint a accelerar la successió ecològica natural.

Com a resultat de tot plegat, i com he comentat al principi d’aquest text, els estanys acaben essent amb el pas del temps simples cubetes inundables ofegades pel bosc de ribera i envoltades de bardisses i ruderals, “protegides”, això sí.

Estany de Can Torrent l'any 2017. Antiga zona inundable i antic bosc de ribera amb càrex, on a conseqüència del nou drenatge proliferen les bardisses i es densifica la cobertura arbòria per nul·la inundació.


Acceleració de la successió ecològica natural

Tots els hàbitats naturals estan immersos en un procés de successió ecològica des del moment que apareixen fins que acaben essent substituïts per altres que normalment anomenem “madurs”, tots, i les zones humides no són cap excepció per molt grans i extenses que siguin. Aquest procés de successió és el que ha originat de manera totalment natural la majoria d’hàbitats que coneixem avui dia (una plana al·luvial, per exemple, no és més que el resultat final d’un ompliment de sediments d’una vall o d’una porció de mar, o un bosc de ribera inundable és el resultat de dècades o segles d’acumulacions de fangs, restes animals i vegetals a una llacuna).

També de manera natural i en paral·lel a aquest procés hi havia altres processos, també naturals, que originaven nous hàbitats “joves” que compensaven la maduració d’altres garantint la presència a la vegada a un mateix ecosistema, o una mateixa regió, de tots i cadascun dels estadis successoris. D’aquesta manera, combinant tots els processos naturals (principalment successió ecològica de maduració i creació de nous hàbitats joves), a un mateix lloc podien haver, a la vegada, zones humides de nova creació (amb grans superfícies d’aigua lliure de vegetació amb domini de les herbàcies al seu voltant), grans extensions de bosc de ribera madur (sense gaire o nul·la inundació i sense gaire o nul·la aigua lliure i camps d’herbàcies) i tots els estadis intermedis com per exemple els actuals Estanys de Tordera.

Així doncs, la successió ecològica no és per sí mateixa cap problema ja que s’ha d’entendre més com a generadora d’hàbitats “madurs” que no pas com a devoradora d’hàbitats “joves”. El veritable problema és que fa moltes dècades que va desaparèixer el procés de generació d’hàbitats “joves” (en aquest cas parlem dels trencs de riu, dels canvis de traçat i recorregut del riu i rieres, dels depòsits laterals d’al·luvions,...) i cada canvi d’hàbitat jove a madur no va acompanyat de la creació de joves, i per tant, aquests hàbitats (i posteriors estadis intermedis) i les espècies animals i vegetals que hi depenen per sobreviure acaben desapareixent per complert mentre augmenten fins a monopolitzar tot el medi natural disponible els hàbitats madurs (en aquest cas el bosc tancat sense aigua lliure i sense comunitats herbàcies aquàtiques) i les seves respectives espècies vegetals i animals.

En el moment que es disminueix de manera artificial, com és el cas dels Estanys de Tordera, la extensió inundable i el volum d’aigua retinguda, i a la vegada que augmenta la cobertura vegetal ruderal i arbòria com a conseqüència directa, s’accelera la successió ecològica de manera que es perden els hàbitats joves i intermedis en qüestió de pocs anys quan, de manera natural, ho farien en dècades o segles depenent de cada estany i del seu estadi.

El principal valor ecològic dels Estanys de Tordera és tenir a un mateix espai tots i cadascun dels estadis i d’hàbitats representatius de les zones humides de la conca de la Tordera i de totes i cadascuna de les espècies vegetals i animals associades, i com que no es generen hàbitats idonis o característics a cap altre lloc, quan es perden aquests hàbitats per successió accelerada i artificial en dessecar-los afavorint l’avanç de les espècies arbòries i augmentant al seu interior la cobertura vegetal amb espècies al·lòctones i ruderals, el resultat evident és la pèrdua total i definitiva de la biodiversitat que la caracteritza per la pèrdua d’hàbitats, en especial aquelles espècies més dependents de l’aigua lliure o de les comunitats herbàcies... curiosament les de més valor naturalístic i conservacionista.


Pèrdua de biodiversitat

Per molt que s’agredeixi un espai natural, qualsevol, mai deixen de ser llar i refugi d’espècies, en aquest cas aquàtiques. El que realment succeeix és que canvien les espècies presents i/o dominants, i normalment es perden espècies “especialitzades” mentre altres “generalistes” ocupen el seu lloc, que no vol dir que deixa d’haver animals o com alguna vegada s’ha fet servir de manera interessada, que desaparegui la vida (que no torna quan es fa una bassa permanent amb observatoris). Amb els canvis ocasionats als espais naturals es perden o minven aquelles que depenen dels hàbitats i períodes d’inundació perduts però es guanyen altres més oportunistes que s’adapten als nous hàbitats i períodes d’inundació. El problema és que lo que es perd coincideix amb les espècies objecte de protecció de l’espai (d’alt valor naturalístic i conservacionista) i lo que es guanya són espècies vulgars i de baix valor que no requereixen d’aquests espais “protegits” per sobreviure a qualsevol altre lloc.

Altre factor que incideix directament sobre la biodiversitat (varietat d’espècies autòctones) és la homogeneïtzació... a menys hàbitats i períodes d’inundació disponibles a l’espai, menys espècies lligades a aquests s’hi poden refugiar o reproduir.

Les característiques pròpies dels Estanys de Tordera, especialment la seva hidrologia (amb períodes llargs d’inundació, períodes curts però regulars d’estiatge, i diferents nivells d’inundació i hàbitats disponibles) fan possible la presència i abundància d’una gran quantitat d’espècies aquàtiques tant especialistes (lligades a un determinat hàbitat i a un determinat període d’inundació) com generalistes (que poden viure i reproduir-se a diferents hàbitats i a diferents períodes d’inundació). En el moment que es drenen la major part dels hàbitats idonis (prats, bosc de ribera i herbassars) i es disminueix dràsticament el període d’inundació de la cubeta principal (que passa de tenir aigua gairebé o tot l’any a només uns mesos o setmanes d’hivern o primavera), es perden o rarifiquen totes i gairebé totes les espècies objecte de protecció per manca d’hàbitat o per manca d’aigua en els seus períodes de reproducció.

Com a simples exemples, els Tritons palmats (Lissotriton helveticus), els verds (Triturus marmoratus), les Reinetes (Hyla meridionalis) o els Gruipaus d’esperons (Pelobates cultripes), 4 dels amfibis més característics o abundants a aquests estanys fins als drenatges, s’estan rarificant (o desapareixent en alguns casos) perquè larves i capgrossos no tenen temps de desenvolupar-se ja que o inicien el seu període reproductor (postes) més tard que altres espècies, o requereixen més temps (en alguns casos fins a finals de la primavera o inicis de l’estiu) per arribar a metamòrfics, i cada vegada més ocupen el seu lloc les Granotes pintades (Discoglossus pictus), els Gripaus corredors (Epidalea calamita) o les Salamandres (Salamandra salamandra) que ni requereixen hàbitats específics ni aigua fins a finals de la primavera o inicis de l’estiu.

Larva de Tritó palmat (Lissotriton helveticus) i capgrossos de Reineta meridional (Hyla meridionalis), dues de les espècies d'amfibis més afectades i que més pateixen la curta durada d'aigua a l'espai en no disposar de temps suficient per arribar a metamòrfics. Abans molt abundants, cada vegada més es rarifiquen i són substituides per altres espècies més generalistes. 

Un cas especial és el dels quelonis aquàtics autòctons, tant la Tortuga de rierol (Mauremys leprosa) com la Tortuga d’estany (Emys orbicularis), totes dues espècies objecte de protecció d’aquests Estanys malgrat no estar presents a tots ells... això sí, fetes servir per justificar qualsevol “millora ambiental” a qualsevol d’ells.

Nounats de Tortuga de rierol (Mauremys leprosa), els més afectats pel nou règim hídric dels estanys amb la seva presència. En no disposar de bosc de ribera i prats inundables on amagar-se i alimentar-se, i per la manca de períodes llargs d'inundació, pateixen molta més taxa de depredació i mort afectant el reclutament juvenil de les poblacions.

Al contrari de lo que la majoria de persones pensen, aquestes espècies no depenen de grans masses d’aigua permanent ni les tenen com a hàbitat idoni per a cap de les seves necessitats vitals (alimentació, refugi, termoregulació o reproducció). Els exemplars adults requereixen petites masses d’aigua envoltades d’abundant vegetació herbàcia, per fer postes requereixen terrenys secs i assolellats propers, i els nounats depenen d’aigües somes i totalment o gairebé cobertes de vegetació per a tot (alimentar-se, créixer i evitar ser depredats). Drenar els prats, herbassars i boscos de ribera amb càrex és negar-li l’hàbitat vital als nounats que es veuen obligats a concentrar-se a les cubetes principals a on amb tota seguretat seran cruspits com a pipes per a qualsevol ardeid (bernats, martinets, agrons,...) i només de manera temporal ja que s’assecarà de seguida i sense assolir una mida mínima (per manca de temps o per manca d’alimentació) seran depredats de seguida per a qualsevol animal terrestre (mustèlids, altres rèptils,...). Per altre banda, com s’ha explicat anteriorment, augmenta la cobertura arbòria i la densitat del sotabosc eliminant els llocs de posta accessibles i disminuint els llocs a on assolellar-se per a la termoregulació (imprescindible per activar l’aparell digestiu, per exemple).

Amb cada vegada menys espai inundat i durant menys temps, les Tortugues de rierol (Mauremys leprosa) es veuen obligades a concentrar-se a llocs sense possibilitat d'amagar-se, augmenta la depredació de nounats i juvenils, i les poblacions disminueixen dràsticament per manca de reclutament juvenil.

Tant o més important que la presència o abundància a un espai d’aquestes espècies, és la salut de les poblacions, i lo que indica la seva salut és la correcta relació d’edats i sexes dels exemplars i el reclutament juvenil. En condicions normals (abans dels drenatges) als Estanys de Tordera amb presència d’aquestes espècies, les poblacions gaudeixen de bona salut en disposar de tots i cadascun dels hàbitats idonis per a qualsevol dels seus requeriments vitals. Amb les alteracions patides als Estanys, les poblacions perden la seva correcta distribució d’edats per manca de reclutament juvenil i sí... hi ha tortugues però totes grans i sense juvenils que les substitueixin quan morin... el principal problema de les grans masses d’aigua (inclosos els Parcs Naturals més famosos del país) a on contínuament estan introduint nous exemplars de manera artificial (amb reiterats alliberaments periòdics per part de centres de recollida, recuperació o reproducció) perquè no desapareguin ofegats per les exòtiques. I ni així se’n surten.


5.- Volem estanys a Tordera, sí o no?

Jo ho tinc molt clar, crec que no hi ha dubtes al respecte, i considero imprescindible no només protegir lo que encara hi ha (que és moltíssim si pensem en totes les agressions patides) sinó recuperar, restaurar i potenciar els Estanys de Tordera i els seus valors naturals per moltíssims motius (ecològics, educatius, culturals,...) i així ho plantejo més endavant però, algú més? I és que com ha quedat clar amb els Prats d’en Gai, un dels Estanys de Tordera drenats per l’ajuntament i amb els vistiplau de la resta d’administracions competents, sembla que no l’importa a ningú!!!

Volem estanys a Tordera, sí o no?... Si és que sí doncs genial! A continuació llisto el que cal per continuar tenint estanys a Tordera... Si és que no doncs diguem-ho, i si és lo que tothom vol o a ningú l’importa, doncs que es digui amb claredat... ha estat molt maco mentre ha durat però els temps canvien i els Estanys de Tordera no tenen cabuda en la nostra societat.

Lo que no es pot fer és lo d’ara... engreixar les xifres oficials d’espais naturals “protegits”, amb superfícies protegides falses, amb normatives i amb figures de protecció inútils, i amb bons eslògans i frases maques dient lo bé que ho fem per protegir els Estanys de Tordera i a la vegada anar drenant-los, omplint-los de sauló o deixant que es vagin degradant tots i cadascun dels valors naturals que els van fer mereixedors de tan maques figures de protecció.

I és que això és la lenta agonia dels Estanys de Tordera.


6.- Què s’hauria de fer als Estanys de Tordera?

Cal, primer de tot, restaurar els nivells màxims de retenció d’aigua d’aquest estanys per garantir un major volum d’aigua i un major temps d’inundació, ja sigui eliminant canals de drenatge, ja sigui introduint nous elements com motes de separació o sobreeixidors, i sempre amb l’objectiu de garantir la presència i reproducció de les espècies d’interès naturalístic i proteccionista que van originar la seva protecció, mai per fer masses d’aigua permanent per introduir espècies al·lòctones amb finalitats lúdiques.

Cal restituir la composició i estructura de la vegetació dels estanys, principalment eliminar amb desbrossades importants aquelles espècies ruderals o exòtiques que han ocupat l’espai per la manca d’inundació (al recuperar la inundabilitat del bosc de ribera i de les molleres es recuperaran per sí mateixes les espècies aquàtiques pròpies a la vegada que es frenarà l’expansió de bardisses i ruderals)  i aclarir el bosc de ribera que s’ha densificat (quan no expandit) pel mateix motiu, incidint en aquells sectors on han ocupat els herbassars lliures d’estrat arbori per prolongada secada o al voltant de la cubeta central amb peus joves.

Cal revisar i actualitzar els continguts dels textos descriptius d’aquests espais naturals, tallant d’una vegada per totes la cadena de talla i pega de textos antics o erronis, amb estudis i inventaris actuals i veraços. Estic convençut que hi ha un munt d’empreses i d’autònoms desitjant poder treballar en aquesta direcció, no simples redactors/recopiladors de dades antigues que copien textos falsos o desfasats. Així de passada ens estalviem les ridícules però constants intervencions “d’experts” als mitjans de comunicació citant com a simples lloros els textos falsos o desfasats referits tant a la seva hidrologia com a les espècies animals i vegetals que hi habiten. I si us plau, que no siguin els de sempre, més preocupats en no admetre errors que en corretgir-los.

Cal definir amb claredat les característiques pròpies d’aquests estanys (en espacial la seva estructura vegetal i el seu règim hídric temporal) per evitar caure en la temptació de substituir-los per simples basses d’aigua permanent amb una falsa excusa de restauració o recuperació. Si es volen al territori aquestes basses permanents plenes d’exòtics i generalistes per a l’ús lúdic o turístic s’han d’entendre com de nova creació i allunyades d’aquests estanys naturals per evitar alteracions per proximitat, mai com substitucions o adaptacions.

Cal restaurar els nivells del terreny i les comunitats vegetals pròpies d’aquests estanys dels camps inclosos dins aquests espais PEIN i XN2000 que han estat omplerts de terres i transformats durant els darrers anys en camps de conreu o hortes (essent ja espais protegits) per tornar a ser afegits a l’estructura natural i pròpia del conjunt abans de l’alteració, sempre amb l’objectiu de garantir i millorar el règim hídric temporal.

Cal un Pla de Gestió d’aquests espais naturals “protegits” amb l’objectiu de recuperar, assegurar o millorar (depenent de cada cas) les espècies d’interès naturalístic i proteccionista característiques d’aquests espais i objecte de protecció, mai per transformar-los en meres imitacions d’altres espais on potenciar espècies al·lòctones o generalistes, i encaminada en la seva protecció real, no només en l’ús lúdic malmetent els seus valors naturals. En aquest sentit cal remarcar que es tracta de petits espais (d’unes poques hectàrees) i aïllats entre sí a on no totes les activitats són compatibles amb la seva protecció com sí pot passar en altres espais més grans o compactes.

Cal un seguiment constant de les espècies animals i vegetals objecte de protecció per tal de garantir no només la seva presència sinó que també la seva millora poblacional, rectificant si cal la gestió realitzada fins al moment si es considera oportú, i mai entenent aquesta feina com una finalitat (malauradament és la norma en l’actualitat) sinó com una eina de gestió amb uns objectius clars.

Cal que les administracions implicades en la seva gestió i vigilància s’ho prenguin seriosament, però molt especialment els naturalistes, ecòlegs, tècnics i altres professionals del sector que més que treballar per a la natura sembla que ho fan “a costa de la natura”.


7.- Les falsedats més comunes envers els Estanys de Tordera i la seva gestió

A cada agressió que pateixen els Estanys de Tordera, que és un no parar continu, i darrera de cada queixa al respecte, sempre hi ha un seguit de falsedats repetides una i una altre vegada per justificar les actuacions. El problema no és de qui les repeteix sinó de qui se les creu o les vol creure per treure’s de sobre les responsabilitats, per molt ridícules que siguin. Del gran llistat que he arribat a escoltar o patir destacaria les següents...


L’activitat agrícola està permesa tot i les figures del PEIN i de la XN2000... aquesta és la més utilitzada pel Regidor de Tordera (que curiosament comparteix la Regidoria de Medi Ambient i la de Pagesia, entre altres), però també per altres, en defensa dels propietaris que drenen els camps, els omplen de sauló o simplement arrasen la vegetació aquàtica per conrear els terrenys. I aquí acaba el problema.

Doncs bé, es pot desmuntar i deixar en no-res principalment de 3 maneres diferents...

1er.- Estem parlant, generalitzant i no concretant en cap dels estanys, de petites illes naturals d’unes poques hectàrees, reductes d’uns hàbitats específics abans molt més comuns i extensos a la plana al·luvial de la Tordera, que es troben enmig i envoltants de camps de conreu, plantacions de pollancres i hortes... no una serralada de milers d’hectàrees a on l’activitat agrícola no només és necessària sinó que s’hauria de potenciar encara més... i curiosament un dels objectius que el seu dia es van descriure per incloure aquests espais al PEIN, quan no el principal, va ser salvar-los impedint la seva transformació en conreus. Fins i tot ara que estan inclosos a la XN2000 es continua descrivint aquesta amenaça com una de les principals, a l’igual que la modificació del règim hídric... curiós.

Que els Estanys de Tordera comparteixin figura de protecció amb altres espais que res tenen a veure amb les zones humides, no vol dir que hagin de compartir obligatòriament les mateixes normes. Cada espai té característiques pròpies i per tant requereix de normatives específiques per protegir els seus valors naturals i fer-los compatibles amb altres activitats. A això normalment la gent l’anomena “Pla de gestió”.

2on.- Ja sigui a un gran Parc amb milers d’hectàrees, ja sigui a un petit Espai Natural “Protegit” amb algun camp pel mig i dintre dels seus límits com és el cas d’alguns dels Estanys de Tordera, respecte a l’activitat agrícola, la ramaderia i la silvicultura sempre, insisteixo, sempre s’ha de garantir que siguin compatibles amb la preservació dels valors naturals objecte de protecció d’aquell espai. Al·ludir a aquesta compatibilitat quan el que es fa és eliminar o alterar aquests valors naturals és, com a mínim, ridícul.

3er.- No és el mateix un prat de dall, una mollera, o qualsevol camp inundable per molt que es faci servir estacionalment per activitats agrícoles o ramaderes “tradicionals”, que un camp de patates, de blat de moro o de mongetes del ganxet previ ompliment amb sauló per aixecar el terreny i impedir que s’inundi. Els primers formen part del conjunt d’hàbitats característics de l’espai i són compatibles amb els valors naturals objecte de protecció, quan no enriqueixen el mosaic paisatgístic i ecològic de l’estany. Els altres no, ans el contrari, redueixen la zona humida i alteren el règim hídric natural de l’estany en disminuir el volum d’aigua retinguda i en incloure captacions per al reg i canalitzacions de drenatge. Aquesta evidència fa saltar pels aires l’afegit de “allò ja era camp de conreu, no part de l’estany” en referència a un camp dins els límits “protegits”.


Es respecta el bosc de ribera perquè no s’ha talat ni un arbre... Aquesta és molt bona, i es fa servir tant quan es drena un bosc de ribera com quan directament s’omple de runes i sauló sobre la vegetació aquàtica (en alguna ocasió simplement per “endreçar-ho” segons he arribat a escoltar), això sí, sense talar res perquè allò està protegit.

Els boscos de ribera que envolten les cubetes dels estanys (o simplement per sí mateixos quan no estan lligats directament a una cubeta) no són simples arbres un al costat de l’altre, sinó un hàbitat prioritari amb una funció ecològica específica i amb una composició vegetal característica, inundable i part fonamental del règim hídric de l’espai tal i com  ja s’ha explicat sobradament.

Només el fet de creure’s aquesta falsedat és proba més que suficient per veure que estem davant d’un desconeixedor total del que representa dessecar o omplir de terres aquest hàbitat, que dóna la casualitat que normalment és el teòric responsable de la gestió d’aquests estanys, i no parlo d’un ningú de l’Administració... Tela!


Si no hi ha aigua als Estanys és per culpa de la sequera... Aquesta és molt comuna i recurrent els darrers anys no només per veïns i regidors que no necessiten saber grans coses d’hàbitats naturals o de hidrologia per viure, sinó que també per gent teòricament especialitzada en aquests temes i que viu d’ells.

Tal i com s’ha explicat, l’aigua que omple els estanys prové normalment d’un canal o torrent que hi desemboca o que lamina fins que aquesta supera el nivell màxim d’inundació. Llavors l’aigua que continua entrant vessa o canal lateral avall o per sobre d’aquesta cota sobre una mota, un sobreeixidor o un camp normalment cap a un torrent o canal proper. En condicions climàtiques “normals”, tampoc fa falta que sigui un any molt plujós, entra als estanys moltíssima més aigua de la que es pot retenir i “lo normal” es veure com l’aigua continua canal o torrent avall fins a la Tordera amb generositat i durant molt temps un cop omplert del tot l’espai.

Quan diem que els darrers anys hem patit una sequera forta estem dient que ha plogut menys de la mitjana climàtica anual, estacional i mensual durant almenys 4 anys i mig, en cap cas que faci anys que no plou... plou menys però plou, i de tant en tant l’ha fet amb la intensitat i quantitat suficient per veure córrer l’aigua pels canals i torrents d’entrada als estanys. No cal un any pluviomètric “normal” per omplir els estanys, és suficient un d’aquests episodis i lo que sí pot passar és que no arribi a sobreeixir o que ho faci menys vegades o durant menys temps. En aquestes condicions de sequera, lo que duri l’aigua retinguda als estany depèn de quan s’ompli (no és el mateix a la tardor que a la primavera) i de la precipitació en els mesos calorosos però, en condicions hídriques “normals” s’omplen, del tot o en part, encara que plogui menys de la mitjana climàtica com ha estat el cas darrerament.

L’autèntic motiu pel que no hi ha gairebé mai aigua als estanys és perquè, o tal com entra l’aigua per un costat surt per l’altre en baixar la cota de vessament a gairebé nivell mínim de l’estany, o perquè s’asseca molt ràpid en estar aquesta cota de vessament (o nivell màxim d’inundació) tan baixa que no es retè volum d’aigua suficient i la cubeta s’asseca ràpidament com s’ha explicat amb anterioritat a aquesta mateixa entrada... quan un any no hi ha aigua als estanys és per culpa dels drenatges que han alterat el seu règim hídric, no per culpa de la sequera que, com a molt, determina la quantitat de la superfície inundada o el temps que triga en assecar-se del tot si aquesta és extrema, però mai si hi ha o no aigua.


S’ha actuat al canal fora dels límits de l’espai protegit i per tant no cal autorització... en referència a si cal o no permisos de Medi Natural o de l’ACA.

Com ja s’ha comentat, el nivell d’inundació màxima depèn de la cota en que l’aigua d’un canal (normalment lateral i que vessa les aigües en omplir-se) troba una sortida (o sobreeixidor) per continuar cap a la Tordera o cap a un torrent. Aquest canal, independentment de la seva profunditat, s’omple d’aigua que sembla estancada perquè un tram avall d’aquest es troba a nivell superior, igual, a centenars de metres del lloc on vessa i lamina (estany). Quan aquell tram elevat s’aprofundeix, estigui on estigui, l’aigua de tot el canal amunt deixa d’estar retinguda (i per tant vessar) i corre ràpidament pel llit com un petit torrent, i no només això sinó que a més a més drena els terrenys que abans inundava (l’estany) perquè ara l’aigua està corrent a cota inferior. Com a resultat de tot plegat, el canal d’alimentació hídrica de l’espai passa a ser un canal de drenatge dessecant gairebé tots els hàbitats de l’estany (prats, molleres, boscos de ribera i fins i tot els herbassars que envolten la cubeta principal).

S’ha actuat a l’espai protegit?... Evidentment que no. Potser a centenars de metres fora dels límits del PEIN i la XN2000, tot i que en ocasions a només un o dos metres i gràcies.

Afecta l’actuació a l’espai protegit?... I tant! Deixa de ser una zona humida (terrenys inundables) per passar a ser uns camps drenats a perpetuïtat.

Cal autorització de Medi Natural o de l’ACA?... Sí en el moment que l’actuació afecta greument a l’espai protegit catalogat com a Zona humida tot i que aquesta es realitzi fora dels límits administratius perquè s’està modificant indirectament la hidrologia i funcionalitat del tram sí inclòs al PEIN i a la XN2000.


L’espai s’inundarà per laminació del canal de drenatge en cas de fortes crescudes... Aquesta és de les darreres que més m’ha indignat, ni que sigui com excusa dolenta.

Primer de tot, els Estanys no estan per laminar aigües en cas de crescudes importants de cap curs fluvial, sinó per emmagatzemar aigua de manera temporal i així fer possible la presència d’hàbitats i d’espècies d’interès natural, hi hagi o no crescudes importants o inundacions. Per laminar aigües de crescudes estan els camps de la plana al·luvial que l’han fet des de fa mil·lennis.

I segon, els canals de drenatge, els anomenis com els anomenis (ni inventant-te una nova riera com he arribat a llegir per no anomenar-lo pel que és) estan per drenar, i ni que s’inundi tot en cas de diluvi universal deixaran de drenar tots i cadascun dels camps i terrenys connectats i a cota superior o similar, sigui estany o camp de mongetes de ganxet.

Donar aquesta falsedat com a excusa per justificar un nou canal de drenatge o un nou traçat és, a més a més d’absurd, prendre per idiotes als altres.


El veritable problema dels Estanys és la manca d’aigua a l’aqüífer... Molt utilitzat per tècnics diversos i professionals del sector que simplement es coneixen la teoria “oficial” publicada, tot i que sigui errònia en origen o desfasada amb continus talla i pega cada vegada que es reedita alguna cosa, i que ho repeteixen com lloros evidentment sense verificar-lo en persona o sobre el terreny.

Aquesta falsedat neix d’un treball publicat als 80s (que a la vegada està referenciat dels 60s) i sobre només un estany. Copiat sense verificar als 90s per a la seva inclusió al PEIN (de tots els estanys) i re-copiat sense verificar dues vegades més en aquest segle per a la redacció de les fitxes de les Zones Humides de Catalunya i per al redactat de la fitxa de la XN2000. Per a més inri ha hagut dues revisions més fins el moment que jo conegui.

Mai, insisteix, mai s’ha fet un veritable treball de camp a cap dels Estanys de Tordera (ni de la Conca) per conèixer la relació entre el règim hídric d’aquests (de cap d’ells) amb el nivell de l’aqüífer... mai... tot i que un Life de més d’un milió d’euros es va basar en aquesta relació fictícia! (destacant, això sí, la millora que representaria per als estanys l’execució del projecte). Tots i cadascun dels redactats realitzats en que es relaciona el nivell hídric dels estanys amb el freàtic són erronis perquè ningú, mai, l’ha comprovat.

El riu Tordera (amb llera sorrenca) i algunes basses de nova creació (com la bassa del Life a l’Illa del riu o la Gravera de Palafolls, per exemple) sí que semblen mantenir una relació directa amb l’aqüífer precisament perquè són de nova creació (amb llit encara majoritàriament sorrenc i a cota igual o semblant al llit del riu), però no els Estanys de Tordera que ara es troben a cota superior del riu (per enfonsament artificial del llit fluvial en tot el seu recorregut per extraccions d’àrids) i que, com ja s’ha explicat amb anterioritat, després de dècades (o segles) d’acumulacions de restes orgàniques i fangs retenen l’aigua pluvial recollida per canals i torrents que hi desemboquen o vessen.

Total, que ni depenen de l’aigua de l’aqüífer (filant molt prim podríem “intuir” que “pot” influir en la quantitat d’aigua que corre pels canals i torrents d’alimentació hídrica... i ho dic d’aquesta manera perquè tampoc, ningú, l’ha estudiat, mai, i ho dubto molt perquè aquests també es troben a cota superior), ni representa cap excusa per justificar una pèssima gestió.


Amb el Canvi Climàtic no val la pena insistir amb els Estanys... Aquesta és especialment recurrent per part d’uns “personatges” més preocupats en fer conferències, publicar mentides, sortir per la tele o fer viatges a veritables espais naturals d’altres Continents, no els insignificants Estanys de Tordera que com a molt els tenen com a reservori de feina a casa.

Doncs bé, els Estanys de Tordera no es queden sense aigua ni per manca de pluges (que no cal que plogui molt per omplir-los com ja s’ha explicat), ni per nivells baixos del freàtic (que fa dècades que no en depenen, com ja s’ha explicat), ni per la pujada de les temperatures (filant prim podríem dir que s’assequen abans, no que deixin d’omplir-se), ni pel canvi del paisatge forestal de l’entorn (que com ja s’ha explicat són com illes de característiques pròpies enmig d’altres ambients), ni per la pujada del nivell del mar (aquesta és evident, no cal explicar res), ni... vaja... si no s’inunden, ho fan menys o durant menys temps és perquè estan drenats de manera artificial o omplerts de sauló. Aquí el canvi climàtic no es causa de cap dels mals que pateixen i m’atreveixo a dir que per molt que s’agreugi no afectarà en res o gairebé en res si es restitueix el règim hídric natural alterat.

Al·ludir al Canvi Climàtic per justificar la pèrdua del règim hídric o dels valors naturals dels Estanys de Tordera, com també es fa amb altres espais naturals amb altres problemes de gestió (la veritable causa... la nul·la o incorrecta gestió) és voler fugir d’estudi o no voler afrontar problemes reals, i punt. I van pel món donant lliçons d’ecologia o “assessorant” a les Administracions... Ja!


Tenim autorització del Departament de Medi Ambient i de l’ACA... Aquesta resposta surt automàticament, com una molla deixada anar, per part de la Regidoria (i altres) a la que es posa en coneixement una nova agressió als Estanys.

Lo que realment passa és que tenen l’experiència de que a cada queixa tenen el paraigües d’aquestes administracions que sempre acudeixen com a bombers per menystenir o justificar les agressions a posteriori. No tenen cap mena d’autorització, mai, lo que realment tenen és la complicitat i el paraigües de tècnics i altres d’aquestes administracions més preocupades en no tenir problemes que en solucionar-los, per dir-ho de manera suau, vaja.

A això cal afegir la trista i penosa actuació del Cos d’Agents Rurals que aquí només estan per recollir ocellets caiguts del niu per portar-se’ls al CRAC i dir lo molt que fan (això és ironia, o no), ni molt menys per tasques de vigilància i denúncia per protegir els espais naturals “protegits”. I encara més greu, per redactar informes a mida o al dictat quan es veuen obligats. Trist, molt trist, i em sap molt greu, de debò.


Els Estanys de Tordera ja estan protegits... Aquesta és la típica de qui no vol problemes o no vol prendre’s seriosament el tema, entenent que l’objectiu de la protecció és dir que ho estan, plantar cartells dient-lo i gràcies.

Si lo que volem és que no s’edifiqui als Estanys, o que no s’urbanitzi amb carrils bici, fanalets, mobiliari urbà i passejos senyalitzats (això és ironia), els qualifiquem com a sòl no urbanitzable... rústic o agrícola, i punt. Si s’inclouen al PEIN o a la XN2000 és perquè lo que es protegeix no és l’Estany, sinó els seus valors naturals. Malmetre o deixar malmetre els valors naturals d’un espai i dir que estan protegits perquè no s’ha edificat a sobre és tan absurd com dir que un bosc de ribera és un munt d’arbres plantant en filera amb gespa al terra (això també és ironia).

Actualment els Estanys de Tordera, de manera similar a la resta d’espais “protegits” de la regió m’atreveixo a dir, ni estan protegits com a tals (estan drenats, vaja!) ni estan protegits els seus valors naturals perquè la protecció no la dóna una figura o un cartell, sinó la correcta gestió de l’espai encaminada en mantenir o millorar els hàbitats i les comunitats vegetals i animals que l’integren... aquest i no altre és l’objectiu, entenent la resta (difusió, estudi, seguiment, visites,...) com a eines per assolir l’objectiu, no com objectius.

I plantar un cartell identificant l’espai i donant quatre consells no és protegir un espai natural, sinó una eina que cal combinar amb altres per a una correcta gestió dels valors naturals de l’espai, i mai entendre’l com un reclam turístic o de dinamització econòmica local. Perquè insisteixo... els estanys no es protegeixen, sinó els seus valors naturals.

Actualment no hi ha cap administració ni cap ens públic o privat que gestioni els Estanys de Tordera... ningú els vigila, ningú els estudia, ningú els segueix, ningú difon els seus valors naturals, ningú es preocupa de res... en termes reals podríem dir que està més protegit qualsevol jardinet municipal (Ui qui trenqui una mata o embruti la gespa! Ui qui mati a un ocellet a la vista de tothom!) que qualsevol dels Estanys, que s’entenen com a lloc “per fer-hi alguna cosa” a on tot s’hi val per tal de fer-los servir sense importar gens ni mica què passi amb les espècies protegides que hi ha.

Actualment no estan protegits, sinó catalogats com a tal.


No estaran tan malament els Estanys perquè déu ni do lo que troben... A lo que responc automàticament... “doncs imagina si es gestionessin correctament!”.

Com ja he comentat des del començament, els Estanys de Tordera encara són els espais naturals amb més biodiversitat (també el riu) de tota la comarca si no de la província. És sorprenent la tossudesa d’algunes espècies que malgrat estar en clar perill i retrocés a conseqüència de les agressions patides a tots i cadascun dels Estanys, viuen i es reprodueixen aquí. Això però no vol dir que hagin patit en els darrers anys una fortíssima rarificació (quan no desaparició d’alguns d’aquest espais quan abans eren comuns a tots ells) que de no capgirar-se la tendència ho tenen molt complicat per continuar resistint. Com ja he comentat... encara estem a temps.

Els darrers canvis ocasionats en el règim hídric d’aquests espais, de perllongar-se molt més en el temps, seran la principal causa directa (que no única) de la pèrdua de gairebé totes les espècies animals i vegetals objecte de protecció, substituïdes com també s’ha explicat ja per altres més generalistes i oportunistes adaptades al nou règim hídric... Els Estanys de Tordera no estan malament, sinó fatal.

La part positiva és que la situació actual es port redreçar amb molta facilitat gràcies, precisament, a la tossudesa d’aquestes espècies que resisteixen arraconades i a la seva extraordinària capacitat de recuperació a la que es restitueixi l’estat alterat. Insisteixo... encara estem a temps.


Els Estanys de Tordera ja estan degradats... i acompanyat de dues alternatives segons convé... “i per tant no s’ha alterat res” quan es tracta de defensar una agressió, o “i s’han de realitzar millores ambiental” quan es tracta de substituir-los per basses artificials i equipades.

Ja voldrien ells que fos veritat, sobretot qui se’ls volen treure de sobre (paraules textuals), però no. Malgrat totes les agressions patides i malgrat l’oblit absolut per part de totes les administracions (o potser gràcies a això últim com explicaré més endavant) els Estanys de Tordera són hàbitat i refugi de multitud d’espècies vegetals i animals d’alt valor conservacionista, essent actualment els espais naturals de tota la comarca del Maresme amb més biodiversitat i en millor estat de conservació... malgrat tot. Imagineu si es porten a terme les actuacions que he proposat. És més, donat que la vegetació i la fauna aquàtica autòctona és molt agraïda a la que es recuperen les condicions ambientals idònies (ràpidament recolonitzen i es reprodueixen) a la que es recuperi el règim hídric normal i amb una simple desbrossada de la vegetació ruderal o al·lòctona tornaran, de seguida, a la seva millor versió.

Fer servir aquesta excusa per amagar o justificar agressions a un espai natural “protegit” és ridícul i totalment fals, ja sigui per continuar drenant i conreant zones humides, ja sigui per transformar-les en basses artificials plenes d’exòtics i mobiliari urbà. I malgrat alguns “il·lustres personatges” locals.


A més aigua permanent, més animals... Aquesta es fa servir molt sovint quan es vol transformar una zona humida en un parc temàtic per als ocellaires “bimberos” i justificar un projecte d’obres, que és lo que realment importa... l’obra.

Un petit secret... els ocells volen. I ho dic perquè de vegades alguns s’obliden que els ocells es poden veure a qualsevol lloc perquè es desplacen centenars o milers de quilòmetres i s’aturen a qualsevol indret, i no cal que sigui ni un Parc Natural ni molt menys una Reserva Integral de fauna salvatge. No hi ha ni un sol racó a tot el país on no es pugui veure qualsevol espècie alada, ni que sigui un aparcament enmig d’una gran urbe, i qualsevol forat amb aigua és susceptible d’atreure a qualsevol animaló en migració o dispersió per molt ridícula que sembli la seva ubicació. L’única diferència entre veure molts o pocs ocells a aquests forats amb aigua són la mida del forat i la quantitat d’ocellaires a la caça d’una bona observació.

A això cal afegir un altre petit secret... alguns ardeids com el bernat pescaire, alguns anàtids com el collverd, alguns ràl·lids com la polla d’aigua o algun podicipèdid com el cabusset es poden veure amb facilitat o fins i tot es reprodueixen a qualsevol petita bassa de rec per molt artificial o ridícula que sembli, i només són uns exemples. I això ho dic perquè de manera reiterada es venen basses artificials com grans èxits de “restauració” ambiental perquè allà és fàcil veure collverds, bernats pescaires, polles d’aigua i cabussets que sí... són grans, vistosos, donen moviment a la bassa i són fàcils de vendre a un públic infantil o ignorant en aquests temes però... són simples espècies vulgars, oportunistes i sense gaire valor naturalista o conservacionista que ni molt menys donen valor a un espai artificial com una bassa plena d’aigua per molts observatoris, tanques i cartells que hi hagi.

I un darrer petit secret... la biodiversitat i la importància específica d’un espai, especialment una zona humida, la determinen la varietat i el valor naturalístic i conservacionista de les espècies autòctones que la fan servir per alimentar-se, reproduir-se o refugiar-se, i aquí s’inclouen els ocells però també els amfibis, els rèptils, els invertebrats, els mamífers, els vegetals i qualsevol tàxon autòcton i propi d’aquella localitat... mai els animals exòtics o fora de lloc per molt quantiosos i variats que siguin. I això ho dic perquè una bassa amb peixos exòtics, crancs americans, tortugues de Florida, ànecs domèstics i similars, per molts que hi hagi, mai es poden considerar animals que enriqueixen o fan de refugi de fauna cap zona humida, sinó que fan de les basses granges d’exòtics, amb alguna espècie autòctona oportunista pel mig, i gràcies. I així acaben totes les basses d’aigua permanent per moltes recomanacions i campanyes de conscienciació que es facin per evitar-ho, estiguin on estiguin, i tinguin la figura de protecció que tinguin.

Es dóna la paradoxa que, per molt lleig o inaccessible que sigui, hi ha moltíssima més biodiversitat i té moltíssim més valor naturalístic un toll de pocs metres cúbics d’aigua enmig d’un erm qualsevol, que qualsevol bassa d’aigua permanent venuda com a zona humida per molts milers de metres cúbics d’aigua que tingui i per molts cartells i arbres que es plantin al voltant si aquesta és permanent per lo descrit anteriorment. I lo de paradoxa ve perquè es ven aquesta bassa permanent com a “restauració” o “millora ambiental” en substitució d’aquell toll i erm amb expressions com “dignificar l’espai” o “recuperar un espai marginal”. Imagineu si en comptes d’un petit toll enmig d’un erm parlem d’un estany de caràcter temporal de vàries hectàrees (quan no desenes) plenes i refugi de centenars d’espècies autòctones, moltes de les quals d’altíssim valor conservacionista, i es proposa mantenir-lo amb aigua tot l’any per poder equipar-lo (observatoris, cartells, caminets, tanques, papereres,...) i “posar-lo en valor” amb l’excusa d’una “recuperació” o “restauració” ecològica.

Poso com exemple dues zones humides de la Tordera, totes dues de relativa nova creació, totes dues de dimensions similars, totes dues al costat del riu i enmig de rutes migratòries... Les Llobateres (permanent, equipada, accessible i venuda amb insistència per totes les administracions i “respectables naturalistes” com a exemple de restauració ambiental) i la Gravera de Palafolls (de caràcter temporal, ignorada i menystinguda per les administracions i els “respectables naturalistes” per manca d’equipaments, i considerada “marginal” o “a dignificar” per manca d’accessibilitat i “ús social”)...

La primera és un desastre total des del punt de vista naturalista a on dominen les espècies exòtiques i oportunistes sense valor conservacionista i amb alguna autòctona interessant però marginal (i gràcies a la proximitat del riu) o de passada en migració que s’atura una estona com ho faria a qualsevol altre bassa de rec o toll proper.

La segona segurament la zona humida de tota la Baixa Tordera (riu apart, evidentment) més important i amb més valor naturalista i conservacionista, amb més biodiversitat i refugi de milers i milers d’exemplars d’espècies autòctones que la fan servir per reproduir-se, refugiar-se o alimentar-se tant de manera permanent com temporal o en pas migratori. I tot això malgrat patir usos de l’espai com la caça o vols rasants d’aeronaus de l’aeròdrom que limiten el seu potencial.

Com a curiositat... la densitat de macro-invertebrats i d’amfibis (larves, capgrossos, metamòrfics o adults) per metre cúbic d’aigua disponible a un estany temporal és molt més superior i representa molt més aliment disponible per a moltes altres espècies, i no parlem ja de la disponibilitat i varietat de plantes aquàtiques, que la millor de les densitats de peixos o altres exòtics per metre cúbic d’aigua de qualsevol bassa permanent.

A més aigua permanent, més animals?... tot el contrari, tant en quantitat com en varietat o qualitat.

I això no s’ha d’oblidar mai... el valor i la qualitat ambiental d’un espai no depèn dels equipaments, de l’accessibilitat o de la facilitat per veure ocells cridaners però vulgars, sinó de la seva biodiversitat i del valor naturalístic i conservacionista de les espècies que s’hi reprodueixen o refugien... I els Estanys de Tordera, malgrat estar agredits per totes bandes, encara tenen molt més valor que qualsevol bassa artificial permanent per molt gran que sigui i per molt equipada que estigui... imagineu si es recuperen els règims hídrics naturals d’aquests estanys i s’eliminen o inverteixen les agressions ocasionades.


Aquesta és la teva opinió... Aquesta no és una falsedat sinó una obvietat però la deixo pel final perquè reconec que és la que més em fa posar en alerta i la que em fa saltar totes les alarmes envers la persona que la diu.

Evidentment, és la meva opinió i modèstia a part “opino” que força documentada i enraonada. Perquè la sensació que tinc és que “algú” ha pres la decisió de què fer amb els Estanys de Tordera no només sense tenir en compte l’opinió de la resta (on m’incloc) sinó que a més a més espera que l’accepti com un xai camí de l’escorxador.

Si algú vol ser aquest xai i pren la decisió personal o professional, legítima, d’acceptar la situació d’aquests espais naturals “protegits” com normal o inevitable... allà ell... però tinc la meva opinió al respecte i ningú pot esperar que amb un “aquesta és la teva opinió” ho deixi estar o tanqui el tema. Si estic equivocat que m’ho digui ni que sigui de manera mínimament fonamentada i creïble, i rectifico si cal, però no per submissió o per creença cega en ningú per molt famós que sigui o per molt “important” que es cregui dintre de l’Administració.

La meva “opinió” és que no hi ha cap administració ni ens interessada en preservar els valors naturals dels espais “protegits” de la Tordera, de tots, i del nostre país en general, essent bàsicament organismes fomentadors de la cultura Decathlon o de la cultura de l’usuari en comptes de gestionar correctament aquests espais.

La meva “opinió” és que amagat darrera de bones intencions (d’alguns) o de frases maques (de la majoria) hi ha la voluntat de crear animalistes i ambientalistes dòcils i manipulables en comptes de naturalistes i ecologistes crítics i vigilants que qüestionin a les administracions o als “naturalistes il·lustres” que només volen guanyar-se la vida a costa de la natura, no per a ella.

La meva “opinió” és que manca la reacció dels naturalistes, tècnics i altres professionals del sector més amoïnats en mantenir la feina o bones relacions amb les administracions i els “il·lustres naturalistes”, que en treballar per a la correcta gestió dels espais naturals i dels seus valors, i aquí, qui es senti al·ludit que ho rumiï una estona perquè ja contesto que estic generalitzant i no ho dic per ningú en concret.

I per últim, la meva “opinió” és que encara estem a temps de redreçar la situació perquè com he dit al començament de tot, malgrat totes les agressions patides, els Estanys de Tordera encara són espais amb un altíssim valor naturalista i conservacionista que, amb només voluntat real i escassos recursos, encara ho poden ser més sense la necessitat de transformar-los en simples equipaments lúdics i esportius i sense alterar les seves característiques pròpies i úniques.